Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alan Ward

Alan Ward

Enginyer

 

 

‘Homo rusticus’




No tinc la sort de viure a Catalunya, però parlant amb amics i coneguts, sobretot de l’Alt Urgell, i seguint els temes de converses a les xarxes tinc una impressió que s’està obrint una escletxa dins la societat catalana.
La disjunció està entre la Catalunya rural i la Catalunya de les ciutats (o, per parlar amb precisió, la metròpolis de Barcelona) que sempre ha existit, avui en dia està en una fase de creixement encara més exagerada que de costum. No sé si els resultats del Procés hi van contribuir alguna cosa. En tot cas, alguns dels símptomes més recents que m’han arribat són les reaccions contra la política de limitació de la circulació de vehicles amb motor a Barcelona, i l’organització de la candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern. Sens dubte, hi ha altres factors que agreugen la sensació que tenen els habitants del camp que no sempre s’escolten ni es tenen en compte en els cercles més íntims del poder barceloní.
La qüestió de la Zona de Baixes Emissions té, potser, més importància del que sembla. Tothom que tingui una mínima consciència de l’estat en què es troba el planeta està d’acord que ens cal fer alguna cosa. Potser la solució passarà en part per la reducció de la circulació de vehicles amb motor de combustió interna, però la manera en què es va fer no va agradar. No ho va fer perquè les solucions proposades, anar en transport públic, o canviar el cotxe per un model híbrid o elèctric, són més fàcilment accessibles per als habitants de la ciutat que per a aquells de la perifèria. Imagineu-vos, doncs, quan estem parlant de la perifèria molt llunyana que és la muntanya. En aquestes contrades, el transport públic és gairebé inexistent, no com en el cor de les ciutats. Per altra banda, els ingressos de les persones que necessiten circular per poder treballar i viure no són del mateix nivell que per als urbanites, i per això l’opció de canviar el vehicle pot no ser-hi. Allò que sembla evident al centre de Barcelona, és evidentment poc pràctic o impossible en un poble de muntanya.
El segon episodi que he esmentat, l’organització dels Jocs Olímpics, també va en el mateix sentit. Si mai s’arriba a portar a terme la candidatura i si, a més, tingués un més que hipotètic èxit i s’acordés que es fessin aquí, els efectes negatius de l’esdeveniment (obres, destrucció del medi ambient, aglomeracions de persones més o menys respectuoses amb el lloc i els seus habitants) es notarien sobretot a prop d’allà on els esdeveniments esportius es durien a terme. Sense entrar en la qüestió a qui beneficiarien potencialment des de l’aspecte econòmic, els muntanyencs es poden sentir molestos perquè les decisions, visiblement, s’estan prenent a la ciutat i sense obrir mai el debat als habitants del camp.
Veiem, així, que el problema no és que es tirin endavant iniciatives des de la ciutat; és que no es tinguin en compte els parers dels indigets.
Des d’una perspectiva purament andorrana, no podem deixar de veure alguns punts de semblança entre la situació catalana i la nostra. Els que tenim alguns anyets ens recordem d’una Andorra on hi havia camps (entre Andorra i Escaldes, per esmentar tan sols un lloc en què ja fa anys que no hi són). Però, a mesura que la construcció va augmentant, cada vegada és més difícil trobar un poble, un camí o un simple prat que no estigui envoltat de mobiliari urbà. Nosaltres també tenim la disjunció entre camp i ciutat; no la tenim geogràficament, sinó en temps. Clar i ras, abans Andorra era un poble o uns pobles, i ara és una ciutat. Ja ho tenim aquí, ens agradi o no. Els nostres conciutadans ja no tenen maneres de fer del camp. Són urbanites. Amb tot allò de bo o de dolent que això comporta. Tindrem un nivell d’estudis superior en termes generals, però també haurem d’aprendre a tancar les portes de casa amb clau.
No tinc la pretensió de lamentar-me d’aquest fet. Seria inútil; som allò que hem esdevingut. Però, de tant en tant, estaria bé alliberar l’homo rusticus que dorm en els nostres interiors. A vegades, té sentit comú i diria que l’hauríem d’escoltar més sovint.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte