Hi ha dies que dones un cop d’ull al diari i se’t glaça la sang. Calfreds així enmig d’aquest juliol de matins de calor furiosa ja us podeu imaginar que no auguren res de bo. Afirma el diari a primera pàgina que gairebé la meitat de la gent que viu a Andorra pateix ansietat o depressió, o les dos coses alhora. Glups. Que la meitat de nosaltres patim por i tristesa en grau extrem diu poc a favor de la nostra societat.
Seria interessant veure les estadístiques de com estan d’ànims els països veïns, però alguna cosa em diu que deuen estar si fa no fa com nosaltres. D’on ve la pena de la gent? Sol venir de tristeses profundes, traumes infantils, desitjos insatisfets i la distància que separa allò que estem vivint d’allò que desitjaríem viure. La depressió és un pou de foscor on no ets capaç de veure cap llumeta al final del túnel, cap ni una. Tots hem experimentat aquesta sensació de tristesa sense esperança ni consol possible en alguns moments de la vida i per això impacta tant saber que aquests moments de desconsol que són de tan mal passar, hi ha gent que els té clavats al mig del pit durant mesos o anys.
Com a societat poc tenim a fer per combatre les causes de la depressió, venen de dins, del racó més privat de cadascú i no sé si seria possible crear polítiques de consol i confort per a les penes íntimes de la gent. L’ansietat, en canvi, sí que penso que és més responsabilitat de la societat on vivim. L’ansietat ve de la por de no sortir-se’n, de no estar a l’altura, de no ser prou bo. La por de no tenir prou èxit, de no ser prou jove, de no ser prou ric, de no estar prou prim, de no ser prou popular, de no estar-t’ho passant prou bé, la por de quedar-te sense feina o que n’hagis de fer una que no et fa el pes... I una de les pitjors: la por que si se t’acaba el lloguer no en podràs pagar un de nou. Digueu-me simplista, però així com amb el problema de les depressions em costa veure com els governs poden ajudar a millorar la situació, amb el de l’ansietat, crec que propiciar un ajustament entre els preus de lloguer i els salaris de la gent faria baixar uns quants punts de cop l’ansietat del país.
La recepta per combatre la tristesa, la buidor i la manca d’il·lusions és una qüestió molt més íntima i cadascú ha de trobar la seva. La meva és mirar de tenir projectes engrescadors, compartir temps i bones converses amb gent divertida i intel·ligent i, quan no en tens cap a mà, llegir o mirar una bona pel·lícula. És un remei barat i funciona de meravella. Fa poc vaig tenir la sort de passar un parell de dies al monestir de les Avellanes per assistir a la presentació de la revista Horitzons, un projecte engrescador que a partir de la cultura, l’art i la reflexió pretén crear un diàleg i una visió conjunta per projectar-nos cap al món des de les Terres de Ponent, l’Alt Pirineu i Andorra. Seure entre els murs del monestir on descansen els ossos dels comtes d’Urgell amb la magnífica companyia, plena de saviesa i d’humor, del tàndem Lizarte-Valera, el director de la revista, el Francesc Canosa, i el professor de filosofia Daniel Esparza, amb d’altra gent que t’estimes molt, és una cura de felicitat sensacional que hauria d’estar subvencionada per la CASS.
Hi ha dies que dones un cop d’ull al diari i se t’alegra el cor. Com quan veus la foto dels cinc estudiants premiats amb el Premi Nacional a l’Estudi d’aquest any i entre ells hi trobes un alumne teu, el Cesc Joval. Un jove brillant, treballador, intel·ligentíssim i entregat a l’estudi. I et mires els altres quatre nois i noies que l’acompanyen i, tot i que a aquests no els coneixes, saps que amb joves així encara no està tot perdut i que potser d’aquí un temps, gràcies al jovent lluminós, la gent del nostre país no estarà tan trista ni tan espantada.
