Debatíem fa pocs dies amb una companya sobre la conveniència que els periodistes opinem. Deixant de banda que sigui debat estèril, perquè columnetes com aquesta van amb el sou –i vine a plantejar-li dubtes a l’Andrés– intentava convèncer-la que sí, amb matisos: més que opinar, la funció seria ajudar a interpretar. Al periodista, fent seguiment de determinats temes, se li suposaria un coneixement més aprofundit, oi? Això, si em toleren parlar tant en primera persona, és el que em va conduir cap a l’ofici. Pensar que existeix una realitat que discorre oculta i que el periodista disposa de certs mitjans per revelar. Sumada aquesta idea romàntica però absurda a alguns capítols de Lou Grant, ja veuen que la decisió vital no va estar gaire fonamentada. A lo que íbamos, passats els anys m’ha anat quedant clar que el periodista comú a penes s’odora aquesta realitat subterrània. Sort d’aquell a qui la seva egolatria li deixi veure que és un titella. Penses que tens bones fonts? Però són interessades. Els que manen, des d’un govern fins a un petit ajuntament i qualsevol altre actor de la realitat, es fortifiquen darrere els elevats murs dels gabinets de premsa. La seva funció rarament és facilitar la feina del periodista. Pengem aleshores de l’oposició de torn, que també explica el que li convé? Sí, i tots sabem que arribaran les eleccions, que són com aquell joc d’agafar cadira quan la música s’atura. En general, depenem de qualsevol que ens agafi el telèfon. Saben per què, oi? Perquè el periodista viu amb un horror vacui enganxat a la gola que riu-te’n dels mestres barrocs: por a la pàgina en blanc, a la secció per omplir. Així, estem capacitats o no per ajudar-los a interpretar res? Farem el que podrem.
