Hostal Roc

Remenar papers que fa temps que tens i no recordes sempre aporten alguna alegria. Vaig trobar una entrevista que li vaig fer a l’Antoni Torres de Cal Roc de Canillo l’agost de l’any 2000.
Cap a l’any 1920, els seus sogres, Roc Vidal i Concepció Alís, van comprar a Canillo la casa que se’n deia l’Hostal del Comú i van continuar oferint allotjament i menjar sota el nom d’Hostal Roc. El matrimoni va tenir tres nenes, dues se’n van anar cap a França i l’altra, la pubilla, la Mercè, es va quedar a Canillo.
La Mercè es va casar el 1941 amb Antoni Torres de Cal Toni del Forn. La seva sogra i la seva esposa portaven el restaurant i l’hostal i l’Antoni treballava a la propietat. A la nit, quan plegava, si hi havia gent les ajudava. A l’estiu tenien molts turistes, una clientela molt bona, tant francesa com espanyola.
L’hostal era petit. Hi havia un corredor i a la dreta es trobava el restaurant i davant la cuina. Unes escales menaven cap a les sis habitacions, més tard ho engrandirien i en tindrien onze. El quarto de bany estava a part, com se solia fer en aquella època.
Oferien cuina de pagès, totalment andorrana. Al matí donaven cafè amb llet amb una torrada i si algú volia quelcom més consistent se li donava entremès o patates amb suc o bé pollastre. Al vespre els clients ben satisfets menjaven mongetes, patates amb la setrillera a taula que feia que el client s’hi “regalava” i tastava també costella, bistec, truita de riu o un ou ferrat. El restaurant no tenia carta i les dones de la casa anaven cuinant el que més agradava al client. I no oblidaven les coques de paella per la festa major o quan mataven el porc.
Les trumfes eren del seu propi camp, així com els enciams i les carrotes eren de l’hort de casa. La Mercè era ben coneguda per cuinar unes delicioses llebres com la seva mare li havia ensenyat, ja que la Concepció havia après l’ofici de cuinera a la Cerdanya a principis del segle XX. Fins i tot pujaven clients de Sant Julià per tastar les llebres de la Roqueta i es llepaven els dits!
En temps de la Concepció també hi anaven a dinar obrers que treballessin a la parròquia. L’hostal era com una mena de casa de pagès i es delitaven amb una bona escudella o mongetes, pèsols o faves. Era una dona treballadora, de confiança i de paraula. Quan deia una cosa ho era. A casa tenien cinc bixells i a cada un hi cabien cinc bots de seixanta litres cada un. Un vi que compraven al Marquet que el pujava d’Organyà.
Els àpats de Meritxell eren ben esperats! En Serafí Reig no mancava de demanar a Cal Roc que preparés a les autoritats sopa de pasta, un bon caldo per a 30 o 40 persones i després l’anhelada carn amb suc i pollastre. De postres, raïm i a vegades coca. Per Meritxell, doncs, tenien uns quants dies de feina. Un dia per baixar a deixar els plats, els coberts i tot el que fes falta per parar taula, l’endemà baixaven les cassoles. Tot això ho baixaven pel camí de Prats.
Sabors d’antany que malauradament ja han desaparegut.