Farem un viatge en el temps, més precisament a l’any 1556, any en el qual vaig trobar la primera referència a un hostal comunal. De ben segur que ja existien en els anys anteriors, però aquest va ser el primer document que vaig trobar. Els hostals comunals van aparèixer possiblement a cada parròquia davant la manca d’una infraestructura hotelera adequada. 
Andorra era un país muntanyós i aïllat i forçosament l’hoteleria no estava gaire desenvolupada. Els comuns concedien el dret de fer d’hostal a algunes persones interessades a exercir la professió i s’asseguraven així que es donés els serveis mínims a la població.
Els hostals es regulaven per una taba, que és una relació de deures i reglaments que havien d’observar els llogaters. El Comú, en consell manat i campana tocada, procedia mitjançant subhasta a l’arrendament de l’hostal, la taverna, la fleca o la carnissera. Sovint s’escollia un hostaler principal i, si s’esqueia, es permetia que altres parroquians es dediquessin a l’exercici de l’ofici. 
L’hostal s’arrendava per un any, a partir de la diada de Sant Miquel, el 29 de setembre, tret de Canillo, que ho feia l’1 de gener. L’hostaler no podia rearrendar el comerç a ningú sense l’acord del Comú i s’havia de fer càrrec de les despeses del dia de l’arrendament. Per exemple el 1795, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, l’arrendatari havia de donar al Comú una càrrega de vi i pagar les despeses de pa, vi i dos formatges pel “refresch”.
A la taba quedava ben reflectit que l’hostaler havia de tenir provisions per a les persones, pa i vi; i per a les bèsties, les cavalcadures, palla, civada i gra. Era l’únic que podia acollir forasters, de dia i de nit. El Consell de la Vall fixava els preus de les mercaderies i dels serveis. Tot habitant del poble que donés allotjament a traginers o altres persones seria penalitzat pel cot de la parròquia. L’any 1721, s’esmentava un fet curiós. El Comú d’Ordino manava que ningú acollís cap foraster que fos francès o qualsevol persona que vingués de França, atès que hi havia epidèmia de pesta al país veí. Oportunament, el manador anava casa per casa informant de les prohibicions.
Per garantir el pagament de l’arrendament, el Comú exigia que els arrendataris fossin avalats per dos habitants de la parròquia. En cas d’incompliment del tracte, aquests assumien el pagament. Per aquesta raó, el Comú atorgava molta importància a les fermances i podia rebutjar les que considerava poc segures. 
El vi havia de ser “bo i rebedor”, no podia ser mesclat, i es venia per “batestires, bodes y onrres y per qualsevol festes se fasse a la parroquia”. Si l’hostaler es quedava sense vi, podia anar a cercar-lo a la taverna (en cas de ser arrendada separadament) sense cap profit econòmic, i havia d’avisar els consellers i membres del Comú. Es comprometia a fiar una canada de vi a tota persona de la parròquia que ho necessités i podia exigir com a fiança un import que podia arribar fins a cinc sous.