Hostals comunals (i 3)

Seguim amb la història dels hostals comunals. Aquests eren llocs on hi podia haver aldarulls. L’any 1853, es publicava un decret del bisbe d’Urgell i copríncep Episcopal del Principat d’Andorra, Josep Caixal, relacionat amb diversos assumptes entre els quals figuraven dos articles sobre l’allotjament i els hostals. En l’article 4, s’ordenava que tots els caps de casa que allotgessin forasters, ho notifiquessin als cònsols o a l’autoritat competent. No fer-ho comportava una multa de quatre pessetes. En l’article 6, es deia que -segons l’experiència- de les discòrdies i baralles que tenien lloc als hostals i tavernes se’n derivaven gran part dels delictes que es cometien a les Valls. Per tant, es manava als cònsols i autoritats que fessin complir les lleis i bans sobre el bon ordre en els hostals i tavernes i, també, manava que no hi anessin ells mateixos ni permetessin que els seus fills i criats ho fessin.

Els comuns prohibien, ja el 1593, que es pogués jugar i beure els dies de festa durant els oficis religiosos i, a la nit a partir del “toch de la horació”. No respectar-ho comportava una penalització per l’arrendatari i pels jugadors. Amb aquesta prohibició es volia evitar que hi hagués “escàndols, rahons o rinyas”; si l’hostaler no feia res per evitar-les i passava una desgràcia, se’l considerava responsable.

L’any 1832, Joseph Lluent, rector d’Andorra la Vella adreçava una carta als cònsols i consellers de la parròquia per formular una queixa sobre els abusos que es cometien en aquell poble. Notificava que s’havia assabentat que els dies festius alguns hostals permetien que els feligresos juguessin durant els oficis; ell mateix ho havia volgut comprovar. En un hostal, havia trobat sis o set homes que jugaven mentre uns altres s’ho miraven i, en un altre, la mestressa a la botiga mentre que al pis de dalt diverses persones havien oblidat que se celebraven els divins oficis.

La veritat és que és força interessant mirar els llibres d’actes dels Comuns per la informació que podem extreure sobre el pagament d’aquests arrendaments que al segle XVI eren amb formatges i canades de vi i a mesura que anem evolucionant amb el temps passarà a fer-se amb moneda.

Una altra cosa que cal destacar són les nissagues hoteleres que al llarg dels segles arrenden els hostals i trobem els mateixos noms al llarg dels segles alguns dels quals han arribat al segle XX i XXI, sobretot els noms dels caps de casa però en certes ocasions trobem les vídues que demanen l’arrendament. Els homes eren traginers, pagesos i s’encarregaven del ramat i sovint eren les dones tot i que el seu nom només figurava quan es quedaven vídues. Al segle XX, es fa cada vegada més difícil trobar arrendataris de l’hostal i el comú, quan no troba cap postor, reparteix proporcionalment l’import entre tots els hotelers de la plaça, per tal de rebre els diners que li pertocarien si arrendés l’hostal. I així, veiem com desapareixen aquests hostals que van existir durant tants segles.