Humans

Què és el que ens fa humans? La crisi del coronavirus ens ha obligat a tancar-nos a casa la major part del temps, a no relacionar-nos més enllà de les persones amb qui convivim, a caminar amb mascareta quan sortim i a mantenir una distància envers els altres que, segons el cas, ens ve més o menys de gust mantenir. Alguns hem canviat radicalment els nostres hàbits socials, més que els personals, i ens sentim orfes del contacte amb els familiars que no viuen amb nosaltres, els amics, els companys, els alumnes. Més enllà d’algun cas de misantropia extrema, que segur que deu existir, fins i tot el més solitari dels solitaris enyora relacionar-se amb els seus congèneres i és que, sense pretendre fer un tractat de sociobiologia perquè no sabria ni per on començar, crec el que podem concloure d’aquest període d’excepcionalitat és que l’ésser humà és gregari o, com a mínim, semigregari. 
Com és lògic, des que es va declarar la pandèmia i van començar arreu els diferents graus de confinament, ens preguntem com serà el món després del coronavirus. Els més optimistes hi veuen una oportunitat per redreçar injustícies, replantejar-se les prioritats i emprendre polítiques valentes de sostenibilitat ambiental. S’ha evidenciat, per exemple, que el teletreball –ben regulat, això sí– podria contribuir a reduir de manera significativa les emissions contaminants com a conseqüència d’una menor mobilitat obligada. També hi ha els escèptics, és clar, que després de comprovar que la darrera crisi global no va servir per sacsejar els pilars del capitalisme més especulador, dubten que la lliçó d’ara es converteixi en un aprenentatge durador. 
Hi ha normalitats prèvies al coronavirus de les quals podríem prescindir perfectament. I no, no em refereixo al futbol per molt que hi hagi un munt de memes circulant per les xarxes socials que mostren fins a quin punt som capaços de viure sense els esports televisats –segurament aquests dies s’han consumit molts més actes culturals que esportius, deixant de banda les sessions de fitness casolà, i en canvi tornarà a passar que es pagarà molt més per a determinats esports que per a la cultura.
Tanmateix, hi ha tota una altra normalitat anterior a la Covid-19 a la qual ens hauríem de resistir a renunciar. No vull que l’ús de guants i mascaretes es converteixi en la nova norma perquè no vull que la malfiança o la por siguin el primer filtre de relació amb les persones que no conec. No vull aïllar-me dels altres. Confio que metges i investigadors trobaran una vacuna i un tractament efectiu i que les imatges dels complements profilàctics que duem a sobre seran, amb el temps, anecdòtiques com ho són les fotografies de l’època de la grip espanyola. Vull tornar a trobar-me amb els amics, en grups de més de deu persones, però per sobre de tot vull tornar a abraçar. Perquè si alguna cosa estic aprenent d’aquesta crisi és que són les abraçades, el contacte pell a pell, el que em fa més humana.