Huxley, Orwell i Pohl truquen a la porta

Acabava l’últim article en aquest diari prometent reprendre el tema del teletreball, després d’haver-me referit al teletreball clàssic com una forma d’esclavisme i d’haver apuntat com la situació actual podria ser el banc de proves d’un canvi de paradigma que vingui a trasbalsar l’estatus d’una gran massa de població avui contractada i demà qui sap si precària.
Quan el visionari Aldous Huxley, als primers anys trenta del segle XX, escrivia Un món feliç, faltava encara molt temps perquè les propostes d’aquella novel·la es poguessin interpretar en clau de realitat. Però, amb el pas del temps, s’han anat revelant premonitòries: el món huxleyà ja fa anys que ha trucat a la porta de les nostres societats, com hi ha trucat també el món del 1984 de George Orwell i el món de Els mercaders de l’espai de Frederik Pohl, que completen la trilogia de les millors novel·les clàssiques de ciència-ficció: hem entrat ja avui de ple en un món en què el sistema econòmic devora el sistema polític, en què la governança real esdevé anònima i té abast mundial i en què la publicitat, el màrqueting i l’ús de les “Big Data”, actuant com un autèntic “soma”, alteren la percepció humana de la realitat.
En aquest context, per atzar o per necessitat, ha aparegut la pandèmia. Aquest daltabaix planetari que ha fet esclatar pels aires la idea d’un món tecnologitzat capaç de sortir airós de qualsevol repte, seria pueril pensar que no serà aprofitat pels “alfa” del món global per a fer una passa més, potser una passa de gegant, cap a la implantació del dictat huxleyà. De moment, en nom de la lluita contra la pandèmia, a la nostra Europa no solament s’estan limitant llibertats, sinó que creix dia rere dia una tendència al control social excessiu, a l’individualisme a ultrança, a l’aprimament de les relacions humanes, a la visió de l’altre com un perill per a un mateix. I enmig d’aquesta situació, com un element determinant que afecta l’arrel del contracte social, es desubiquen els llocs de treball i s’envia una part significativa de la població a treballar a casa.
Només des de la inconsciència es pot deixar de veure el teletreball per decret com una amenaça. L’objectiu del capital és el lucre, i tot el que pugui aprofitar de la crisi actual per augmentar-lo, ho aprofitarà. Per exemple, abaratir costos perpetrant una desregulació laboral massiva. Si el banc de proves del teletreball per decret aconsella al Gran Germà de fer caure els contractes dels teletreballadors, ho farà, i l’ànima popular encara agrairà la “llibertat” i la “modernitat” de treballar des de casa... el doble d’hores, si hi ha feina i mentre n’hi hagi, i encara gràcies.
Si algú em diu que exagero, que em miro la realitat de biaix, que sembro alarmisme, li respondré parafrasejant la famosa frase de Clinton: “És el curs de la història, estúpid!”