No soc gaire partidari dels dies internacionals del que sigui, així en general, ja que darrerament han proliferat com els bolets a la tardor. Cert és que alguns tenen més sentit que altres, però l’excés ha fet treure valor als dies assenyalats que sí que en tenien. Ara bé, vull fer una excepció aquesta vegada per les infermeres, que aquest dilluns celebren el seu dia internacional. Segurament és perquè em toca de prop, no ho nego, la meva parella n’és, tot i que és ben cert que és un col·lectiu del tot necessari en la nostra societat.
Les infermeres (o infermers, perquè tot i ser una professió històricament femenina, cada vegada hi ha més homes que s’hi dediquen), aquells àngels de la guarda que, més enllà de la seva atenció professional, et transmeten calidesa i empatia en un moment en què et sents fràgil i vulnerable. Saben de tècniques, de cures, de medicines... però també saben escoltar, comprendre, acompanyar; em pregunto si això els ho ensenyen a la universitat o si ja els ve de sèrie. Segurament hi ha alguna cosa de vocacional, com tantes altres professions rellevants socialment.
Quina professió més bonica, oi, la infermeria? Deu ser ben reconfortant poder guarir els altres quan estan malalts, reanimar algú que ha patit una aturada o ajudar a néixer una criatura. El que sovint oblidem és que la seva feina no és tan idíl·lica com sembla ni sempre té un final feliç. La impotència, l’estrès, la incertesa i a vegades la tristesa o fins i tot la por també formen part de les seves jornades laborals. Gestionar totes aquestes emocions no deu ser gens fàcil, com tampoc ho deu ser deixar-les a la feina i anar-se’n neta a casa. Noms, cares, històries personals, malalties, complicacions, morts... segur que tot torna.
Aquells que em coneixen saben que dic amb orgull que la meva parella és infermera. De geriatria, concretament, cosa que implica acompanyar els padrins en les seves demències i deliris, detectar possibles mals que ells no saben expressar, ajudar-los a vestir-se, menjar i anar al lavabo i, com diu ella, mantenir la seva dignitat i donar-los qualitat de vida fins a l’últim dia. Li encanta la seva feina, amb tots els pros i contres, però sospito que si pogués canviaria les jornades maratonianes i els torns dels dies festius per uns horaris més normals. Perquè per a elles no hi ha caps de setmana, ni Nadal ni Setmana Santa. Sempre hi són, perquè sempre hi han de ser.
És per això que, amb motiu del Dia internacional de la infermeria, fan una reivindicació molt especial. Ni augment de salaris, ni reducció de jornada, ni ràtios més justes: demanen cuidar-se a si mateixes. Cuidar-se per poder cuidar. Estar bé físicament i mental per afrontar les adversitats del seu dia a dia. Que important i que difícil! Cuidar-se vol dir el que ja sabem tots -una dieta equilibrada, activitat física i dormir bé, però sobretot, en el seu cas, tenir recursos i estratègies que les ajudin a mantenir-se serenes en moments d’urgències, que siguin capaces de sentir empatia sense caure en la pena, i que puguin acompanyar en la malaltia i el dol sense patir insomni ni ansietat. I com s’aconsegueix, això? Algunes fan ioga, d’altres meditació o psicoteràpia. Diuen que els anys i l’experiència no els endureix la pell, però sí que aprenen a portar-ho millor. Res que no puguin dir altres professions, com per exemple la meva, periodista, però això no treu que el conjunt de la societat hàgim d’estar al cas de les seves reivindicacions, perquè també són les nostres, ja que més aviat que tard estarem a les seves mans en condicions poc favorables.
