Arriben les vacances escolars, i amb elles el descans per a tots els estudiants que, després de mesos i mesos intensos de treballs i exàmens, ens podem donar per fi un descans per recarregar bateries i tornar a començar, la gran majoria.
Una cosa és ben clara, i és que depenent del nivell d’estudis en què estiguis les sensacions són totalment diferents. Tenim els més joves, que desconnecten totalment; després hi ha els que cursaran o ja cursen estudis superiors, que no descansen del tot perquè han d’acabar d’enllestir què és el que estudiaran, buscar pis..., i aquells que ja han acabat i es demanen què faran ara. M’agradaria, però, centrar-me en aquests darrers i parlar una mica de la manca d’oportunitats laborals que ens trobem a vegades.
Primer, tracem una mica el perfil d’aquests joves: nois i noies que han cursat aquí, en un dels tres sistemes educatius que tenim, la seva primera fase d’estudis (des de maternal fins a batxillerat) i que després o bé marxen a l’estranger (una gran majoria) o bé prefereixen quedar-se al Principat a estudiar una carrera o una formació professional per poder exercir demà la professió que més els agrada i més feliços els fa. Fins aquí, tot correcte; i crec que tenim la gran sort de tenir joves ben preparats per tirar el país endavant. El problema és quan ja han acabat d’estudiar, quan arriben aquí disposats a treballar i es demanen: i ara què?
Ja fa dies que la gent es comença a qüestionar si l’actual borsa de treball andorrana funciona, i més exactament si compleix la seva missió, que no és una altra que ajudar a trobar feina a aquells que no en tenen o l’han perduda (un altre assumpte, que donaria per a un bon article). Parlant una mica amb el meu entorn (família, amics...), tots arriben a la mateixa conclusió, i és que venen aquí amb tota la il·lusió del món però després de mesos i mesos de recerca sense resultats es veuen obligats a marxar i treballar fora. Cert és, i molts es defensaran dient-ho, que anar a l’estranger i guanyar experiència treballant lluny d’Andorra és una oportunitat. Certament sí, però concretem. No és el mateix marxar perquè tens ganes de fer-ho que t’obliguin a anar-te’n perquè l’actual sistema no funciona i, en lloc de canviar-lo, es mira a un altre costat i es deixa escapar tota aquesta intel·ligència amb ganes de fer més gran Andorra. No oblidem que tots aquells que marxen són els metges que ens hauran de curar el dia de demà, els professors que hauran d’ensenyar als nostres fills, els periodistes que ens hauran d’informar de tot allò que passa, els polítics que hauran de dirigir els nostres organismes públics, etc. Joves molt preparats que perdem perquè no som capaços de rebre’ls i guardar-los com els nostres professionals del futur. I us puc ben dir una cosa, que els que perden no són ells, que trobaran un lloc per poder exercir a la perfecció la seva feina; els que en sortim perjudicats serem els que ja som aquí, que perdem aquests grans professionals.
I la meva pregunta és: les nostres autoritats analitzaran la situació per intentar canviar-la o deixarem passar els dies fins que ja no sigui possible o sigui molt més complicat trobar-la? Analitzem-ho entre tots si així ho prefereixen (a vegades va bé i és enriquidor preguntar a la ciutadania), però comencem a pensar-hi pel bé d’ells i el nostre.
