I ara, què toca fer?

Vinga va, que ja ho tenim això! De cap a l’anomenada nova normalitat. Què vol dir això? Doncs no ho sé, la veritat... de moment –i no està pas malament– ja podem sortir de casa. Més enllà d’això, és difícil saber què és el que toca fer. Tantes fases, tantes indicacions i tantes noves normatives ens han dut a viure en un mar de dubtes i contradiccions. I si no que ho demanin a la majoria de comerciants d’arreu. A Andorra resulta si més no sorprenent que hàgim passat d’un confinament força radical en el qual se’ns permetia esbargir-nos una o dues hores al dia, a dir-nos que som un país Covid-free i que ni tan sols és obligatori dur mascareta justament quan l’OMS confirma que és una potent mesura de prevenció. Imagino que fins que les coses no es vagin posant a lloc ens haurem de veure en aquesta estranya situació.
Una de les imatges més absurdes i desconcertants l’hem vist en la reobertura de la discoteca Doornroosje, situada a la població holandesa de Nijmegen: la pista de ball, en lloc d’estar abarrotada, com era habitual, estava plena d’espectadors asseguts ballant de forma ortopèdica. A Espanya passarà una mica el mateix: l’accés als locals nocturns d’oci estarà permès, però res d’anar a ballar. Com? Quin sentit té això? A qui li vindrà de gust anar a fer una copa a preu d’or a la barra i mantenint una distància d’un metre i mig o dos metres? Al meu entendre aquesta mesura és com permetre que la gent pugui anar als restaurants però tingui prohibit menjar-hi. Mal moment per a aquest tipus de negocis. Un altre exemple el trobem en la limitació d’aforament en cinemes o teatres. Caldrà calcular molt bé la quantitat d’espectadors que poden entrar i les butaques que s’ocupen. I em sembla lògic! Ara bé... com és que en els transports públics o en els avions es poden ocupar tots els seients? Una persona és menys contagiosa en aquests espais? Un altre sense sentit. I, de nou, els indrets dedicats a l’oci o a la cultura són els que en surten més malparats.
Amb aquesta nova normalitat canviaran moltes coses. D’això ja se n’ha parlat, i molt. Però sembla que el sector cultural seguirà sent dels més perjudicats... Està molt bé que des de les institucions es creïn ajudes per al sector. El que em sembla que no toca és que es facin anuncis televisius per comunicar “el pla d’ajudes a la cultura”, com passa a Catalunya. Perquè d’aquesta manera l’únic que s’aconsegueix és estigmatitzar-la. No hi ha anuncis sobre els rescats a companyies aèries, bancs o altres empreses. Sembla que el sector cultural sigui l’únic que estigui subvencionat. O s’ataca el problema d’arrel o ens veurem abocats a seguir en l’antiga normalitat perpètuament.