A principis del segle XX, un grup d’editors nord-americans van reclamar una mena de codi de bones pràctiques en vista dels excessos comesos per col·legues que malmetien la imatge de la professió sencera. El primer en ser redactat i aprovat va ser el de l’Associació d’Editors de Kansas, el 1910. Al llarg del temps se n’hi van anar sumant d’altres, fins a arribar al que ens toca de més a prop, el promogut pel Col·legi de Periodistes de Catalunya el 1996. No els avorreixo amb detalls, perquè podran fer la mateixa ullada a la Viquipèdia i similars que hem fet aquí. Però vet aquí un exemple de com el gremi, millor o pitjor, s’ha anat regulant. Tohom sap la dita que la millor llei de premsa és la que no existeix. Per això sobta tantíssim aquesta pretensió de posar-se ara a regular des de l’estament polític −que hauria de ser vigilat per la pemsa− allò que per funcionar correctament ha de treballar lliurement.
Els codis deontològics regulen pràctiques, estableixen principis i preceptes, protegeixen el periodista, el públic i els límits de la llibertat d’expressió. Els lectors, espectadors, oients, ciutadans són els reguladors últims, donant i traient confiança a cada mitjà. No cal tutela, per benintencionada que sigui.
Posats a regular, potser fora oportú que es regulés la informació que aporten les institucions, les respostes que donen els polítics a les preguntes dels periodistes. Potser caldria limitar la capacitat creixent de parapetar-se darrere d’oficines de premsa, l’afició a explicar-se via xarxes socials, eludint el filtre que, precisament, hauríem de garantir els periodistes. Goso apuntar que això sí que defensaria el ciutadà i garantiria informació contrastada. Evitaria aquest escepticisme creixent en què, com Pirró d’Elis, no baixes del llit perquè no saps si hi ha llit i ni tan sols si hi ha un baixar.
