Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Professor

 

 

I els cocodrils, cal treure’ls?




Fa mesos, si no anys, que els nens van donant la matraca dient que volen un gosset, i per molt que desgranem els incomptables inconvenients que comporta tenir cura d’un animal, les ànsies no remeten. Per ajudar-los a empatitzar amb la bèstia, més d’una vegada els hem tret lligats a fer pipí a les cinc del matí i s’han quedat tancats dotze hores al pis, fins a la tarda, amb un bol de Friskies i un altre d’aigua. El primer dia van llençar-ho tot per terra, potser abans d’esgarrapar els mobles i pixar-se al nostre llit.
De res ha servit l’argument que de petits els pares no n’havíem tingut, de mascota. Bé, quant a mi cal exceptuar el canari que vivia dins una gàbia penjada a la paret del menjador i tota l’estona piulava i saltava amunt i avall, fent les delícies de l’àvia. La dona, que ja no sortia gaire (“tampoc la trèieu a fer un tomb, papa?”, m’interroga la gran), xerrava hores i hores amb el moixonet, i se l’estimava tant que quan va palmar (l’ocell) no va parar (la padrina) fins a tenir-lo dissecat a la vitrina de la sala d’estar. L’animaló ja no deia res, pobret, però en algun moment ella devia decidir que això tant li era: va continuar donant-li conversa i fent-li carantoines fins que va marxar per sempre (la iaia, vull dir). Actuava igual en el cas del tiet Lluís, un cosí segon de l’avi patern que tots els de casa adoràvem, tant que, com anava dient, quan va finar també el vam embalsamar perquè no ens deixés mai. Passats uns intents infructuosos d’entaforar-lo a l’escudeller que presidia la cuina, hi va renunciar i el va seure a una cadira del dormitori: li treia una mica de lloc, però vulguis que no li feia companyia. I, bé... Ara que hi caic, en una ocasió vaig portar un hàmster, del cole. No recordo qui me’l va encolomar, però sí on va anar a parar després de desaparèixer dos dies, deixar rere seu un rastre de roba, papers i cables rosegats i d’enfilar-se al tambor de la rentadora, que li semblaria una roda gegant d’aquelles per córrer. Segur que es va tornar boig buscant les pipes. Allà li devia caure a sobre el meu progenitor. El visualitzo surant (al rosegador) de panxa enlaire (feia carona d’adormit, angelet) en un cossi ple d’aigua, un cop la padrina va aplicar-li la seva particular Endlösung per a bestioles indesitjades.
Tant és que m’estigui de compartir aquesta informació amb els fills: es diria que han acceptat que amb el gos no hi ha res a pelar, i proposen alternatives més viables i menys sacrificades: un conill, una tortuga, un gat o un cocodril. O la solució definitiva, sorgida d’una d’aquelles melés que fan, posant-se les mans damunt les espatlles, amagant el cap i xiuxiuejant-se a l’oïda fins a arribar al consens: “I un unicorn, mami?”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic