I els odisseus segueixen a Ogígia

Després d’anys vagant pel Mediterrani, l’heroi Odisseu era retingut per la nimfa Calipso a la mítica illa d’Ogígia. Havia partit d’Ítaca dues dècades enrere; de les quals n’havia passat una lluitant a la guerra de Troia i l’altra intentant infructuosament el retorn a la llar. Això és, si més no, el que cantava l’aede Homer –sí, el teòric autor de la Ilíada i de l’Odissea– fa milers d’anys.

Com Odisseu, milers d’herois anònims fa més de set anys que fugen de les bombes a Síria, on una guerra ha destruït el seu món. Un conflicte que no han generat ells, però que sí que pateixen directament pel despotisme d’un dictador aferrat al poder, d’uns assassins indiscriminats que ho arrasen tot en nom de la seva fe i d’unes potències internacionals que miren de pescar qui sap què en riu remogut. Davant d’aquesta situació, lluny de resignar-se a morir, víctimes de la violència per la violència, han decidit deixar-ho tot enrere per buscar un lloc on viure, un espai per començar de nou. I, com és lògic, per proximitat, per tractar-se d’un territori amb un statu quo mínimament estable i on la situació econòmica és molt millor que la seva, han posat els ulls en Europa. La seva Ítaca particular, tanmateix, no ha respost a les seves expectatives: l’Europa dels drets humans, de la democràcia i de l’estat del benestar ha tancat les portes a l’arribada de les víctimes d’una crisi humanitària sense precedents des de la Segona Guerra Mundial.

Milers de persones malviuen al sud-est del continent, entre els Balcans, Grècia i la península anatòlica, tot esperant que els governs europeus els concedeixin refugi. Enguany, tan sols han estat acollits el 5% dels 160.000 refugiats previstos. Però la xifres encara són més greus, perquè en realitat aquests milers de persones són una part dels que han arribat i segueixen arribant procedents de Síria, però també d’altres zones en conflictes endèmics, com Etiòpia, l’Afganistan o l’Iraq.

Andorra es va comprometre en el seu moment a acollir una vintena de famílies. A hores d’ara, no n’ha arribat ni una. Diuen que potser de cara al 2018 –tranquils, no hi ha pressa!–, ara que ja s’ha aprovat el projecte de llei per l’acollida (el setembre d’enguany). Tot i així, abans volen fer una prova pilot, no fos cas que no ens agradi l’experiència i ja tinguem les vint famílies instal·lades al Principat. Imagino que, davant la proposta d’acollida, hi haurà qui es mostri reaci, però estem parlant d’un centenar de persones, aproximadament, cosa que suposa tan sols un 0’13% de l’actual població del Principat (uns 73.000 habitants a principis del 2017). Unes xifres que contrasten amb les de la història recent d’Andorra: a l’inici de la dècada del 1930, el país comptava amb uns 6.000 habitants, i fa unes setmanes Maria Jesús Lluelles explicava que durant la guerra civil espanyola van passar entre 15.000 i 25.000 refugiats per les Valls (entre un 250 i un 400% més de la població d’aleshores). I no va ser en part gràcies a la seva arribada que Andorra va esdevenir el que és avui?

El Principat, pel fet de no formar part d’aquesta corcada Unió Europea, podria procedir a l’acollida de manera directa, sense haver de negociar ni quotes ni terminis absurds, convertint-se així en un exemple a nivell internacional. No cal que ens venguin com a excusa que la UE és un espai de trànsit necessari i que cal que ells prenguin primer la iniciativa. Exemples com el de la comunitat de Sant Egidi que, amb l’ajuda de la societat civil, ja havia acollit 800 persones el mes de maig (més que tretze països europeus!) demostra que és una qüestió d’iniciativa i de voluntat política, el que tal vegada manca aquí. Potser ens convindria pensar menys en casinos innecessaris, en gratacels desmesurats o en passarel·les que connectin espais urbans ja connectats. Potser el que fa falta és una mica més d’Humanitat.