“I jo més”, una frase que em supera

Hi ha qui sempre té a la boca l’expressió “i jo més”. És aquella tipologia de persona a qui tot el que els passa als altres a ella també, però encara més, amb una mena de plus que no té final perquè sembla que qui la fa servir, vulgui ser el guanyador del premi a la pitjor de les desgràcies possibles. Que explico que he perdut el bus i he arribat tard al metge, doncs a ella li ha passat el mateix però amb el plus que li ha donat un atac de nervis perquè ha trepitjat una caca de gos quan estava a punt d’entrar a la consulta. I és que aquest “i jo més” va lligat generalment a alguna cosa negativa que s’eleva a l’enèsima potència. Però no només es fa servir en aquest sentit, perquè hi ha qui utilitza l’expressió per mostrar que és més poderós i que té més propietats i diners i... –el que vulgueu– que els altres. O sense anar més lluny, hi ha qui no la diu en veu alta, sinó que en fa ostentació fent més soroll que ningú en una manifestació de fatxenderia esperpèntica que molesta els qui a les 11 de la nit volem posar una mica de pau en l’atrafegada vida que portem. O sense ser atrafegada, noia, que t’estàs passant a l’“i jo més” que has començat criticant i t’ha portat fins a aquesta alçada de la columna. I és que gairebé tots, en algun moment, hem dit o pensat o demostrat que el que em passa a mi és pitjor, o que el que tinc és més gran o que el que faig em fa ser més poderós. Tant de bo ens apliqués-sim a ser més amables, més comprensius i més solidaris. Ara bé, sense proclamar-ho als quatre vents perquè llavors perdria tota la gràcia i hi ha coses que no cal dir-les.