I jo sense paraigua

A mesura que creixem anem entenent algunes coses que els nostres pares ens deien quan érem més joves i els miràvem amb cara de què m’estàs dient, com ara que aprofitem el temps perquè passa molt ràpidament, que l’important no són els diners, que triem per a la nostra vida alguna cosa que ens emocioni i ens faci feliços, etc. Cadascun de nosaltres tenim una llista amb aquestes frases que, vistes amb perspectiva, transformen la nostra incredulitat juvenil en realitat empírica i ens arrenquen un somriure, encara que sigui per la nostàlgia del record. I és que, en la majoria dels casos, els nostres pares tenien raó.

I com sempre passa i continuarà passant, aquesta raó la donem a posteriori a conseqüència de picar-nos al cap contra la paret diverses vegades. Què hi farem, és així com n’aprenem. Ningú diu que estigui malament, al cap i a la fi, l’experiència s’ha de viure.

I ara que en tinc 45 anys puc donar per bones les paraules que em va dir la meva mare quan vaig fer-ne 21: “Aprofita, perquè en un obrir i tancar d’ulls en tindràs 30.” I la realitat és que vaig pestanyejar i aquí estic. I tinc la sensació que amb el pròxim parpelleig estaré jubilant-me. No és una cosa que em preocupi, de totes maneres, però en aquesta maduresa que suposo que em van donar els anys –si és que me la van donar– vaig aprendre que la vida són molt poques coses realment importants i que ara només me n’interessa una: ser feliç. De quina manera? Cada persona tindrà el seu propi judici de valor per a una cosa tan subjectiva. Per a mi significa no planejar tant i gaudir del camí. Tenir metes i projectes està molt bé, de fet, intento continuar tenint-los, però crec que quan tots aquests plans t’ennuvolen la vista i no et deixen veure el que tens davant dels ulls en el mateix present, l’única cosa que vius és una il·lusió. I ja sabem el que passa amb el passat, que no es pot canviar; i el futur, que mai arriba. I aquesta il·lusió l’alimentem de moltes maneres: una casa més gran, un cotxe millor, una millor posició econòmica, un millor treball, tots els etcèteres que se’ls ocorrin. Els noms varien, però l’essència és la mateixa: desitjar el que no es té. I lamentablement per a molts, la conseqüència d’això és no gaudir del que sí es té. Aquest cercle pot ser tan etern com el peix que es mossega la cua, i la majoria de les vegades està subjecte a ideals materials que poc haurien de tenir a veure amb la felicitat. I és aquesta superficialitat que ens envolta la que ens buida de contingut i ens fa creure que som el que tenim. Greu error. Esperem ser a temps d’adonar-nos-en. Que al final, i com diu el refrany, la vida són quatre dies i en tres, plou. I jo sense paraigua.