Us puc dir per experiència que muntar una entrega de premis és més complicat del que sembla. Es tracta d’un moment de celebració en què es pretén que tot sigui perfecte, espectacular i sorprenent. Però moltes vegades és fàcil enganxar-se els dits i generar l’efecte contrari.
També us he de dir que el concepte de premi en general no em desperta gaire simpatia, ja que es tracta de donar més reconeixement a algú o a la seva obra per sobre de la resta de competidors. Malauradament, els premis es donen sota els criteris d’algú, i aquest algú no té per què representar la majoria d’espectadors. Segons el meu parer, aquesta dèria per donar o rebre premis és una expansió de la societat competitiva en què vivim. Però no entrem a parlar d’això perquè no acabaríem mai! El que volia dir és que la manca d’estima envers la idea de dictar guanyadors i perdedors encara complica més la implicació a l’hora de preparar un acte d’aquest tipus en unes condicions òptimes.
Resulta imprescindible encertar en l’elecció d’uns bons presentadors, d’una bona posada en escena, d’un guió amb uns temps correctes, i molts altres detalls com actuacions en directe, per exemple. Tot amb la voluntat de fer més entretingut un acte que ja de per si resulta bastant pesat. Tot i els milers d’intents per innovar que podem veure en celebracions com els premis Gaudí, els premis Goya o els mateixos Oscars, la fórmula em segueix semblant caduca i soporífera.
Generalment les actuacions deixen molt a desitjar, els acudits dels presentadors semblen escrits per un mico i els parlaments d’agraïment resulten buits, repetitius i estirats fins al punt d’haver-los d’interrompre bruscament. Mira que fa anys que es manté aquesta fórmula! Però, tot i així, encara es cometen errades monumentals, com la que es va poder viure fa quinze dies a Hollywood: Faye Dunaway i Warren Beatty anunciaven per error que La La Land era la millor pel·lícula de l’any. Dos minuts i 45 segons més tard –en una entrega de premis, aquest temps és una eternitat– són informats de l’error i un dels productors de la pel·lícula de Damien Chazelle crida a l’escenari els responsables de Moonlight, els veritables triomfadors.
Una errada incomprensible que es degué al fet que es va donar un sobre equivocat als protagonistes de Bonnie & Clyde. Però encara resulta més greu i més desencertat incloure la productora australiana Jan Chapman en el recull In Memoriam d’enguany..., quan resulta que està més viva que mai! En fi, una mostra més que les coses, si no es fan amb ganes i amb estima, acaben sent un veritable desastre. Això sí, sorprendre sí que ens van sorprendre..., tot i que potser no de la forma pretesa. O potser sí que ho era? No oblidem que els nord-americans són els reis de l’espectacle...
