‘I love Paris’

I és que París tornarà a ser l’escenari de l’article d’avui per evocar l’estada de Cole Porter  a la capital del Sena, com faria també més endavant George Gershwin, l’autor de Un Americà a París. Però ara és hora de parlar de Cole Porter, de qui enguany commemorem el 130 aniversari del seu naixement.
Si fa poc recordàvem el que deia Picasso sobre la inspiració, el nostre compositor no es quedaria curt: “la meva única font d’inspiració a l’hora de compondre és la trucada telefònica d’un productor”. Cole Porter s’instal·laria a París deu anys arran d’un estrepitós fracàs a Broadway. A la Ciutat de la Llum hi viuria els embogits anys vint.
El 30 de gener del 1918, Porter coneixerà Linda Lee Thomas a l’hotel Ritz de la Plaça Vendôme amb motiu del banquet nupcial d’uns amics comuns. Divorciada i també nord-americana, es casaria amb Cole l’any següent a l’Ajuntament del Districte 18 i compartirien molts anys de matrimoni malgrat la seva singular relació de parella. I dic singular perquè Cole mai no va amagar ni la seva condició d’homosexual ni la seva declarada promiscuïtat. Pel que diuen les cròniques de l’època, Linda  va acceptar des del primer moment aquesta  peculiaritat perquè ambdós s’admiraven i respectaven, i eren prou adinerats per no privar-se de res; ans al contrari, el luxe, la disbauxa i els saraus eren el pa de cada dia, un estil de vida que Cole no abandonaria tot i patir un tràgic accident a l’Estat de Nova York un 24 d’octubre del 1937 quan muntava a cavall en companyia del dissenyador de joies Fulco di Verdura i Edith di Zoppola, aristòcrates tots dos. Arran de l’infortuni, Linda tornaria al seu costat després d’estar allunyats  l’un de l’altre.
La dissipada vida que el matrimoni portaria entre París i Venècia o viatjant a tort i a dret, no impediria que Cole seguís fent cançons, ja que era un home molt dotat. No oblidem que havia passat per les universitats de Yale i Harvard amb la intenció de fer la carrera de Dret per desig del seu milionari avi matern, que de cap manera volia que fos músic, sort que va tenir el suport de la seva mare. També va tenir sempre el suport de Linda, que  insistia que el seu marit hauria d'estudiar amb Stravinski. Com que el rus va dir-li que no podia, Cole  seria alumne de  Vincent d’Indy,  de qui aquest 2021 també recordem en el 170 aniversari del naixement i el 90 de la mort.
No pretenc pas fer un repàs minuciós de la trajectòria de Cole Porter, sinó palesar alguns detalls de la seva vida i de passada també de la Linda, que abans de pronunciar el preceptiu “sí, vull” davant l’alcalde de districte que els casava un 12 de desembre del 1919, sortia d’un desafortunat matrimoni amb un acabalat home de negocis que li deixaria un dineral. A més, Linda havia estat igualment amant del Duque de Alba, el pare de la mediàtica Cayetana, aquella noble que va ser “reina” indiscutible de les revistes del cor espanyoles.
Recomano veure la pel·lícula De Lovely  de l’any 2004,  dirigida per Inwin Winkler i protagonitzada per Kevin Kline en el paper de Cole Porter i Ashley Judd en el de Linda. A part de passar una bona estona visionant-la, escoltareu boníssimes versions de les precioses melodies del nostre compositor, nascut un 9 de juny del 1891 a l’Estat  d’Indiana.
Ah!!!... Abans que me n’oblidi, un dia parlarem del gran musical Can Can sobre les ballarines de Montmatre a finals del segle XIX, estrenat  a Broadway l’any 1953 i portat al cinema el 1960. I ja posats a fer, també d’un personatge cabdal a la producció cinematogràfica: el coreògraf Hermes Pan. Però no puc acabar sense citar una anècdota pintoresca: l’any 1959, en plena guerra freda i de viatge oficial pels EUA, Nikita Kruschev i la seva dona van visitar els estudis de la 20th Century Fox en el precís moment que s’estaven rodant uns números de dansa de Can Can; tot astorat i bocabadat, el líder soviètic va exclamar: aquestes escenes són depravades i pornogràfiques!