I a mi què m’importa?

Van veure la vinyeta de J. L. Martín d’ahir a La Vanguardia? Un matrimoni –o parella de fet, si ens posem primmirats– seu davant la tele i el dibuixant els assenyala amb una gran fletxa: “Soferta classe mitjana assetjada per l’euríbor i la inflació, el canvi climàtic, la polarització política, la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica, francament preocupada pels problemes de Piqué i Shakira”. Poca cosa hi hauria per afegir a la concisió del vinyetista si no haguéssim d’omplir de paraules aquesta columneta, és clar. A partir d’aquí tot és dit i ben fet faran de deixar-ho córrer. Però a servidora, obligada a seguir, li ve al cap que la mediàtica ruptura coincideix amb la diarrea verbal d’aquella altra parella de família reial que ha originat cues a les llibreries. Llàstima, amb la de coses que hi ha per llegir –i escoltar– que ni en cent vides donaríem l’abast. Però vaja, a las penas puñaladas, que s’han dit la colombiana i el reial plançó, abans de posar la registradora en marxa. ¿Que ens ho passem bé, que serveix per divertir-nos, aquest circ mediàtic? Acceptaríem pulpo, ja saben, però el que regira una mica és pensar en tota aquesta genteta que s’omple la butxaca perquè consumim els productes que ens venen (de cantants ferides d’amor a simpàtics youtubers a megaempreses de distribució) a aquells que detrauen sense miraments la part dels guanys que haurien de tornar a la societat. Allà i aquí si poden, encara que sembli beneficiar-nos. 
Però fora de tot plegat, hi ha una pregunta que em volta pel cap: quants engegarien alegrement la parella (i fills i mascotes si escau) a canvi de 21 milions?