I nosaltres, què faríem en el seu cas?

Entre tanta tragèdia humana i tant psicodrama polític, potser la noticieta va passar inadvertida. Una ciutadana de San Sebastián de los Reyes passava per davant del caixer automàtic d’un banc al carrer quan la màquina, que devia tornar-se boja, va començar a expulsar diners a dojo. Fins a 2.700 euros van sortir d’aquella boca normalment tan garrepa. La senyora, en un comportament exemplarment honest, els va recollir i va trucar a la policia. El seu Ajuntament li va fer lliurament d’un diploma per reconèixer-l’hi i el banc, imaginem, un d’aquells jocs de cassoles amb què obsequien els bons clients. El suc de la notícia, però, venia després, quan els reporters televisius preguntaven a més ciutadans què haurien fet, i molts asseguraven, sense recança i rient, que posar els calerons a la butxaca i tocar el pirandó.  El tema és, i ho anem veient en altres successos on riem les gràcies dels lladregots, que a una part de la població no li semblaria moralment incorrecte quan de bancs parlem. Els responsables de les entitats haurien d’estar preocupats, perquè no deixa de ser producte de la imatge que projecten. No produeix la mateixa sorna l’atracament quan la víctima és una altra. Però han estat anys i panys de tractament dubtós, garrepa, abusiu, al client. Parlant així, en genèric, ¿però quina ensenya se’n salva? Fins i tot amb aquesta arrogància amb què atorguen (o no) i publiciten el seu suport a obres socials, esdeveniments esportius o culturals, ¿no estan obviant (no estem obviant) que, al cap i a la fi, ho fan amb els diners de tots nosaltres?