En anglès en diuen Earth’s Overshoot Day, és a dir el dia que ja hem gastat més recursos naturals anyals dels que la natura produeix. Enguany, aquest funest dia es manifesta a principis d’agost. A partir d’ara vivim a crèdit amb l’agreujant que l’any vinent es reproduirà la mateixa cosa, i qui dia passa, any empeny. Però, fins on?

Vivim l’any més calorós de la nostra era, un estiu amb temperatures rècord que malmeten el nostre entorn, bosc, muntanya, economia, salut. El canvi climàtic és perceptible tot i que a alguns encara els costi creure-ho. Fa anys, l’associació ADN i el professor Mallarach ens mostraven com al ritme d’aleshores la petjada ecològica d’Andorra era de 2,5 planetes: és a dir, allò que necessitaríem si tothom visqués com a Andorra.

Aquest agost, la ministra de Medi Ambient ens anuncia, en un missatge de caire molt optimista, que segons acords amb el conveni marc de l’ONU els nivells de gasos no absorbits inventariats el 2013 ja estan “per sota del 14% respecte a l’escenari immobilista” i lloa “el foment de la mobilitat elèctrica i el programa de renovació d’edificis, així com la instal·lació de centrals de cogeneració i la implantació d’energies renovables”. També ens anuncia accions per reduir la producció de residus i, per coronar tots aquests propòsits, s’entrega el 24 de març la ratificació de l’acord de París... A priori, tot va cada cop millor, però, com diuen alguns mestres d’escola, “progressos interessants però un marge de millora important”.

Importem residus de l’estranger per alimentar el monstre incinerador i de retruc la incitació a reciclar es converteix en un missatge contradictori. La circulació de vehicles de motor s’incrementa i ens vanagloriem que les xifres de venda augmentin. No fomentem, o encara ben poc, els mitjans de desplaçament públics de les persones. Eixamplem, cimentem i asfaltem carreteres, i convidem així l’automobilista a usar el cotxe privat. Creem més aparcaments, quan gairebé cap d’ells està mai complet. Destruïm marges de carreteres talant arbres i substituint-los per talussos de ciment o de pedra, i a quin cost? Els excessos de velocitat estan poc controlats i encara menys sancionats. Els vehicles, camionetes de repartiment sobretot, aturats amb el motor engegat ‒tan fàcil de solucionar‒ són el pa negre de cada dia.

La petita Andorra, potser per complex d’inferioritat o megalomania d’algun personatge, s’enorgulleix d’edificis sobredimensionats, ciment i més ciment; això no ajuda a la sostenibilitat, ans al contrari.

El soroll produït pel trànsit motoritzat no correspon a un país de turisme sostenible i de cap manera podem oferir un producte turístic i cultural quan el resultat que acull el visitant és un altre, un altre en detriment del país, del seu futur, de la seva credibilitat, de la salut dels seus habitants. Volem cotxes més nets quan potser només necessitem menys cotxes, i en lloc de desplaçar cotxes hauríem d’aprendre a desplaçar persones.

Tots, jo el primer, disposem d’aquest “marge de millora”, i sense demora hem d’endarrerir el dia de superació del nostre límit. Valoro els esforços de la senyora ministra, i sé la pressió a la qual deu estar sotmesa, però no n’hi ha prou. Un 14% de millora respecte de l’immobilisme està bé, però molt lluny d’una Andorra sostenible.