I si el cartell hagués dit: “Visca el 155”?
Em diu el meu amic Jan que no cal donar-hi més voltes, que és una anècdota i prou. Doncs un servidor pensa que sí, que si Pepa Plana va voler concloure Paradís pintat amb un missatge de suport als Jordis i la resta de “presos polítics” [sic] és precisament per això, perquè hi rumiem. I nosaltres, ja ho saben, el que calgui per la causa. El cònsol menor de la capital també opina que quan un artista salta a l’escenari és lliure de dir el que li roti. Doncs si l’artista pot, nosaltres també. Per exemple, que Paradís pintat no té res a veure amb el circ processista, res, i que Pepa Plana endossa el pamflet precisament al final, a la tanda d’aplaudiments, quan (se suposa que) s’ha posat el públic a la butxaca. Amb nocturnitat i traïdoria: a veure qui és el valent que deixa d’aplaudir, seu a la butaca o directament abandona la sala per no veure’s obligat a participar en la pantomima. Si el cartellet fos el colofó d’una obra de tesi, res a dir-hi. Però col·locat amb fòrceps acabat l’espectacle, el que fa, tornem-ho a dir, és forçar l’espectador a participar en una cerimònia molt cool però essencialment partidista i sectària. En castellà en diuen ventajismo, d’aquesta manera de fer trampa. I tot això, amb la coartada que els artistes som gent compromesa i bla, bla, bla. Imagini el lector que va a l’hospital de Meritxell i en acabar la visita el senyor doctor aprofita per endossar-li el cartellet: “Visca el 155”. O el Xavi, hipòtesi improbable, si el lector té la sort d'esmorzar al Sinquede. Perquè sí i sense possibilitat de rèplica. A veure què en pensaria: hi tornaria? Seguiria sent una anècdota? Doncs això és exactament el que va fer Pepa Plana divendres al Comunal.