I si el que sobra són polítics?

A Andorra disposem de set corporacions locals, comuns, cada una d’elles amb deu o dotze càrrecs escollits a les urnes, és a dir uns 70 càrrecs, més els 28 consellers generals, als quals sumem uns deu ministres, si no s’inventa algun ministeri nou. Tota aquesta tortera de gent dona un resultat d’un centenar llarg d’ànimes, algunes en pena, que fan de polítics. Tan cara factura a final de mes per a les arques públiques.

Són molts o pocs? N’hi ha massa? Són de bona qualitat? Ens representen com cal? Les respostes es podrien resumir en una de sola: si fessin el que s’espera que facin o si responguessin a les expectatives per les quals se’ls ha escollit, doncs amén... Res a dir. Però, malauradament, el dia a dia il·lustra que no sempre és així.

I l’exercici de comptar polítics, així, quantitativament, hauria de servir d’alguna cosa. Ni que fos per projectar una ombra de dubte sobre la necessitat de mantenir tot aquest cos polític. Ah, i cal apuntar que, fins ara, només hem considerat els polítics professionals, o els de càrrec. En cap cas hem entrat a computar els designats a dit..., vaja, els càrrecs de lliure designació, àlies assessors, homes de confiança, perfils inigualables, etc. Als quals caldria sumar els col·locats en organismes públics, parapúblics o vestits de societats participades. Oops, aquesta llista d’espècimens, per si sola, podria ser motiu d’un altre article.

En aquestes èpoques en què alguns polítics s’entesten a convertir les mentides en veritats, el que seria desitjable és que els ciutadans disposessin d’un grau més elevat de participació en el debat polític, de major reconeixement de les opinions i suggeriments i, en definitiva, d’una incidència més activa en les decisions a prendre pel governant. També fora desitjable, i així mateix exigible, que el Govern estigués en mans de persones amb valors i principis. Uns valors, uns principis, una ètica i fins i tot una estètica que han desaparegut de l’escena política per deixar pas a la barroeria, l’amiguisme, el mercantilisme, el menfotisme i, si em permeten el barbarisme, el jetisme. Tot un compendi d’ismes i altres figures inclassificables, que adopten un denominador comú: donar l’esquena al sentit comú i a l’interès general.

Els valors i objectius polítics actuals dels que tenen la prebenda de governar, segons veiem pràcticament cada setmana, es poden resumir en senzilles accions com ara col·locar algun amiguet (si pot ser de fora del país, millor) en algun lloc de responsabilitat, a preu de caviar, o treure’s del barret algun ministeri de nova factura, i de factura elevada també, o aplaudir alguns càrrecs electes de màxima responsabilitat local i donar-los suport perquè complementin el seu salari públic, pagat pels ciutadans, amb altres feines vestides d’alternatives i que acaben resultant ser principals, o recontractar persones per a llocs de confiança encara que aquests recontractats hagin estat judicialment condemnats per irregularitats en aquelles mateixes àrees i matèries. I podria seguir, que la llista és més llarga i fa mal als ulls.

Pocs valors, pocs principis i menys vergonyes. La classe política ha deixat de tenir classe.

Potser que reflexionem sobre tot això. Potser, al final, descobrirem que allò que necessita aquest país és que els empresaris, els treballadors i la societat civil en general agafin el volant del nostre present i futur i condueixin Andorra cap endavant, no de costat, pel camí dret i correcte, amb mà ferma i amb l’únic combustible possible, eficaç i viable: el sentit comú.