I sortosament, els temps canvien

Passar pàgina. Aquesta és una oració que m’habita des de sempre. Tots tenim les nostres estratègies de resiliència i de supervivència i a mi, un cop he passat els tràngols o les etapes difícils, els moments viscuts s’instal·len al lòbul temporal del cervell, desats ben lluny al calaixet de records. Gaudeixo d’una memòria bastant precisa, però tinc la sort de poder passar pàgina i de no pensar-hi més. Són aquestes contradiccions que ens caracteritzen com a humans i que ens diferencien, de moment, de la intel·ligència artificial. Des de fa unes setmanes, però, rebroten vivències que pensava oblidades. Com la història de la meva inscripció a la CASS i de la meva remuneració com a diplomàtica. 

Corria l’estiu de 1995. Feia quasi tres mesos que havia presentat les credencials a François Mitterrand i que havia canviat el barret de professora d’història i geografia en un institut dels afores de París pel d’ambaixadora d’Andorra a França. L’Andorra postconstitucional estava molt verda. El ministeri d’Exteriors, nou de trinca, era com un nadó desvalgut. Eren temps on tot es feia a mida i on la no-discriminació o el tractament igualitari no estaven agendats, ni tampoc eren cap prioritat.

És cert que al Principat no hi havia cap tradició o referent del món diplomàtic i de les relacions internacionals. El tracte als primers diplomàtics, i concretament als primers ambaixadors i ambaixadores, va ser doncs discriminatori. Mentre que per a les persones de sexe masculí tot eren facilitats i adulacions, les de sexe femení ens ho havíem de guanyar tot a pols. Era així. I ara, amb la distància dels 28 anys passats, m’ho miro com una anècdota més del patriarcat existent en aquella època. La realitat que imperava, o almenys la que jo vaig viure, és que per a les tasques diplomàtiques era normal remunerar i assegurar les persones de sexe masculí, i això deixava de ser evident per a les de sexe femení, sobretot si com una servidora estaven casades. I tot i que ara somric amb el que se’m va dir, “Ja tens un marit”, en aquells temps em bullia la sang d’indignació. Eren altres temps. 

I vet ací que una agradable tarda de l’estiu del 1995 en sortir de l’ambaixada que provisionalment s’havia instal·lat en un despatx cec darrere l’oficina de turisme d’Andorra a París, se’m va ocórrer agafar el RER que no tocava. Era el dimarts 25 de juliol. Feia calor, no hi havia gaire gent al vagó. De sobte, arribant a l’estació de Saint-Michel Nôtre-Dame, vaig sentir una explosió. Tot es va tornar fosc. Crits d’espant i no recordo res més. En els flaixos de memòria em veig asseguda al terra de l’andana, amb mal a les orelles i palpant-me en un instint de supervivència per saber si encara tenia tots els membres. En estat de xoc. Incapaç de moure’m, però aparentment sana i estàlvia. Sentia els laments i els crits de dolor i de socors que algunes nits, 28 anys desprès, encara em visiten. Recordo els serveis de socors, homes i dones molt atents i jo dient “ça va, ça va”. Em van demanar la identitat. Vaig tenir sort. Vaig sortir d’aquell infern caminant i encara no sé com vaig anar cap a casa. Feta un nyap, amb la faldilla esfilagarsada i un dolor intens a les orelles. Mirades atònites. Una bomba havia explotat al vagó del costat. I així, accidentalment, vaig viure de prop un dels atemptats del GIA Islàmic.

És el primer cop que escric sobre aquest episodi tràgic i m’adono que el record encara és dolorós. L’endemà vaig tornar a treballar a l’ambaixada. Vaig rebre moltes trucades. Diplomàtics del Ministeri d’Afers Estrangers francès, ministres i el cap de Govern d’Andorra, companys, familiars i amics. I és que no estava assegurada a la CASS. Ni cobrava. Però treballava pel Govern d’Andorra. L’atemptat els va obrir els ulls. A Andorra van canviar les dinàmiques. Dos mesos i mig després que jo visqués de tan a prop l’atemptat del RER a París, i sis després que comencés a exercir la diplomàcia, l’octubre de 1995 el Govern va regularitzar la meva situació laboral i em assegurar a la CASS. Tot es va anar normalitzant. Però, pensant-ho fredament, va caldre un atemptat perquè el Govern canviés de parer.

La igualtat de gènere a l’Andorra postconstitucional avançava lentament però reconec que, tot i que encara resta molt per fer, les coses han millorat substancialment. Em quedo, però, amb una oració de Simone de Beauvoir que resumeix bé el que vaig sentir i viure: “És molt difícil per a una dona actuar igual que un home mentre aquesta igualtat no estigui universalment reconeguda ni sigui efectiva concretament”.