Fa més d’un any des que la meva sèrie sobre els habitants del territori que m’ha vist néixer va fer un torn sobtat.  Atordida per l’esclat de l’innombrable horror –el que, com molts dels qui vam néixer a la Unió Soviètica, sigui quina sigui la nostra fidelitat política actual, visc i pateixo com si es tractés d’una guerra civil, entre aquells qui vam créixer germans de sang, de cor, de fe– he començat a escriure sobre la gent d’avui. 
Faig classes de castellà a una nena ucraïnesa. Un sol de nena que té un sol de gat. Del seu pare, fervent patriota i nacionalista que anteriorment treballava a Polònia però va tornar al seu país per lluitar a la guerra, no en sé gran cosa perquè la mare està casada amb el pare del seu germà petit, ucraïnès ètnic ciutadà de Bulgària. El seu germà gran estudia Enginyeria informàtica a Kíev, viu amb la seva xicota i s’ha comprat un generador d’electricitat i unes quantes caixes d’espelmes per a quan tallen el llum. L’àvia viu en un poble amb molts gats. De tant en tant em demana d’on soc. “D’Andorra.” No es queda convençuda i pregunta: “Però on vau néixer?” “A Ekaterinburg,” contesto. “A Edimburg? I com és que sabeu rus?” Em rendeixo i balbucejo: “De tot se n’aprèn.” I ho deixem així perquè percep que el tema dels orígens no m’apassiona. 
L’altre dia la meva alumna va fer nou anys. Li vaig regalar un gat de peluix de color rosa. El dia després de la festa amb els nens dels amics de la família estava força excitada i tota l’estona cantava una cançó en ucraïnès, una cançó molt animada que deia alguna cosa de la motxilla. El meu coneixement de l’ucraïnès és bàsic però em va sobtar que es parlés de la “motxilla de l’alarma”. “Agafem la motxilla, i tot anirà bé. Tinc la motxilla de l’alarma, i soc invencible”. Vaig arribar a casa i vaig buscar la cançó de la motxilla per llegir la resta de la lletra. “Alarma, alarma! Hem d’agafar la motxilla. Posem-hi l’aigua i una muda de roba.” Era una cançó didàctica i divertida perquè els nens aprenguin a preparar-ho tot per baixar al refugi antiaeri. I em vaig morir per dins. 
Què fas, quan el món s’ha tornat boig i tens petits a càrrec? Mikhail Labkovskiy, un dels psicòlegs més coneguts de l’espai postsoviètic, sosté que allò que ens provoca patiment no són les coses que passen al nostre voltant sinó la nostra reacció a elles. Per conservar la salut mental dels nostres éssers més propers, sobretot els petits, hem de donar-los un sentit de la rutina perquè se sentin segurs i forts encara que tot s’ensorri. Enmig de la foscor, ha d’haver-hi algú que els ensenyi la llum de l’esperança. Que no perdi la calma. I passi el que passi amb tots nosaltres, per a ells, algun dia, tot anirà bé.