Encara no sé on ens col·locarem. Pujarem amb les dues bicicletes i el Croozer per al nen remolcat i anirem en direcció a Arcalís fins que trobem una bona butaca per veure’ls passar, i també per passar tot el dia, perquè s’hi ha d’estar de bon matí per trobar un bon lloc però també per viure l’ambient, juntament amb un munt d’anglesos, holandesos, bascos, catalans i gent d’altres tantes nacionalitats que hauran dormit en les caravanes i furgonetes a la carretera, i d’altres que amb bici, com nosaltres, pujaran per ser-hi. Andorra sembla que després d’uns quants anys s’ha mentalitzat que el pas del Tour és important, i ja s’ha vestit de mallot i culot per rebre diumenge que ve l’arribada de la competició ciclista més important. Malgrat que potser és tot màrqueting per crear ambient i atreure turistes, el més important és que tothom sabrà que diumenge i dimarts (i és clar, també dilluns, malgrat que sigui jornada de descans) el Tour estarà al Principat. Sobretot, i molt important pels talls de carreteres i fins i tot de frontera que patirà el país, però també perquè hem de ser-hi. Ser-hi però vol dir estar-hi, cridar i animar, com ho veiem els darrers dies a les carreteres franceses. Nosaltres no hem de ser menys. És la festa del ciclisme, però realment és una gran festa universal. Malgrat que siguis d’aquells que posen el Tour a la tele per fer la migdiada estiuenca, no és el mateix viure’l en directe i ser al costat d’aquelles màquines que pedalen. És també l’ambient, la festa, la convivència, la carretera pintada amb noms, el paisatge, l’esforç, la competició, els corredors, la caravana que els precedeix... És un gran espectacle. Jo ja tinc el mallot i el culot preparats, ¿i tu?
