Fem una prova. Agafem una vista aèria de, què sé jo, deu de les capitals del món. Mirem-les a vista d’ocell sense cap indicació de quina és quina. Les identifiquen? Afortunats vostès, perquè a mi em semblen totes iguals: els mateixos gratacels, els mateixos edificis suposadament emblemàtics, el mateix allò que es diu skyline. Passegem per poblets turístics costaners: els mateixos carrerons ocupats per les mateixes botiguetes de falsa artesania, les mateixes cerveseries, el mateix fast-food que arreu. Venim a un país de muntanya. Oh! No ens resulta suficient de contemplar paisatge, d’enfilar-nos perquè ens acaronin la cara uns altres aires: volem atraccions! Que ens diverteixin, que ens donin experiències. Això sí. Tot controlat, tot com a casa, sense haver-nos d’enfrontar al que ens resulti desconegut. Que no tinguem un sol moment per estar amb nosaltres mateixos. Que ens venguin experiències sense parar. Ale, vinga experiències! Perquè aquests dies s’ha escrit bastant sobre aquesta reconversió del país en parc temàtic des del punt de vista de l’oferta. Però no hi ha oferta sense demanda. I això és el que demanem les hordes de turistes que devastem el món amb més eficiència que els d’Atila al seu segle. És que les famílies necessiten activitats per als infants, argumentarà algú. I què tenien de dolent aquelles llargues tardes d’avorriment estiuenc, on els infants espavilaven la imaginació per entretenir-se sense joder con la pelota com diu Serrat mentre els adults bavejaven una feliç migdiada?
