L’agressió russa a Ucraïna ens ha suscitat aquests dies un parell de pensaments pertorbadors. El primer el va verbalitzar Carine Montaner, que apel·lava a la secular neutralitat andosina per evitar posicionar-se contra Putin. Va ser víctima d’un linxament generalitzat. D’una banda, és paradoxal que s’exigeixi unanimitat soviètica en una qüestió tan sensible, que s’assenyali el discrepant i se’l titlli poc menys que de traïdor a la pàtria. Deixant de banda la complicitat que genera l’heroica resistència ucraïnesa, el fàstic paral·lel que provoca el matonisme rus, i també els arguments eminentment pragmàtics que Borrell va deixar claríssims en les primeres hores de la invasió, es fa difícil entendre per què Putin mereix que Andorra trenqui una neutralitat que no vam trencar ni contra Hitler. I Putin serà moltes coses, però no és Hitler. De moment. És clar que els nazis els teníem al Pas, mentre que els russos són a uns quants milers de quilòmetres. D’altra banda, la situació d’Ucraïna i l’irredemptisme de Zelenski tenen un paral·lel en la invasió de França del 1940: De Gaulle podria passar pel Zelenski francès, però va dirigir prudentment des de Londres el que quedava de la França lliure, i el 1944 va heretar un país que havia patit sense dubte els desastres de la guerra, però que no havia resultat ni remotament arrasat, el destí que molt probablement li hauria esperat si Pétain no hagués firmat l’armistici. Quina va ser l’actitud realment heroica: dirigir la resistència des de Londres o salvar França de la devastació al preu de passar a la història com un traïdor contumaç? Ja ho dèiem al començament: descobrir-te aquests pensaments és altament pertorbador. En què consisteix l’heroisme? Qui vol ser un heroi? I qui pot ser-ho?
