Em llevo amb son, amb mandra i sense cap ganes de ser ni d’estar. Tinc dubtes existencials sobre la importància, la necessitat o el significat de matinar. Em sento com una barreja de Rovelló i Hamlet. Camino d’esma fins a la cuina, per inèrcia, amb els ulls mig tancats, i quan hi arribo, com si fos el fantasma d’Elsinor, m’hi trobo una ombra  que mira per la finestra, amb un cafè que treu fum a les mans, i sense gaires ganes de parlar. Tot misteri. 
Les feines matinals s’acceleren, hem d’anar a treballar, a buscar-nos la vida, com si fóssim personatges de Vinaver. Tot i que la dutxa calenta m’ha espavilat una mica i ara tinc pressa, no trobo la roba del gimnàs i em desespero. Amb el neguit de buscar-la m’he convertit en Roberto Zucco. I ara toca córrer, per variar. Dies d’aquests que et quedaries al llit, com Argan, i que vagin desfilant per portar-te el que sigui.
El carrer ens converteix en moltes coses, depèn d’on hàgim danar. Sense mirar ningú, sense aixecar els ulls per descobrir res, espectres d’Ibsen que caminem cap al nostre destí mentre posem cara a tots els que ens creuem: la noia trista que parla sola en la seva petita conversació al pas de zebra i que es dona a ella mateixa la raó, com Nina, mentre s’atura al seu costat un noi que no deixar de mirar-la, Treplev, sense atrevir-se, però, a dirigir-li la paraula. Només li falta l’embenat.
Quan  creua el carrer, Mare Coratge arrossega tres o quatre nens, que no deuen anar ni venir de la guerra però imagino que matinar per anar tan d’hora al col·legi deu ser molt semblant. A aquestes hores ja hi ha molta gent al carrer, tots en la mateixa direcció, com el cor grec que coreografia els seus moviments. L’urbà que gestiona la cantonada, com Tirèsias, decideix els camins de cadascú.
He de fer quatre gestions abans d’arribar a l’oficina. Camino de pressa, imagino que m’hi esperen Vladímir i Estragó. Passo per davant de la carnisseria i hi descobreixo enfilats en grans ganivets Tito i Tampora, que regalimen sang. No sé si vull veure-ho. Dubto. La imatge em retorna a la realitat i fa que recordi que no he pres encara cafè. L’estómac i l’instint es barregen. La cafeteria està plena. A la taula del darrere una parella discuteix a veure qui ha d’anar a recollir el nen després de classe. Titània i Oberóno es posen d’acord sobre de qui és la responsabilitat, i la cambrera els mira incrèdula, ignorada, com Clarín quan arriba a Polònia. No em puc entretenir més. El dia passarà i jo només vull arribar a casa. Amb una mica de sort m’hi esperarà Melepòmene perquè oblidi, amb una mica de màgia, totes les desgràcies que he pogut causar, com si fos Èdip, a l’acte final, abans que caigui per avui el teló.