I tu, treballes per un sou?

Quin ha estat l’últim gran fitxatge futbolístic? Messi? No, com que m’importa un rave segur que vaig retardada. Ah, sí! Xavi, oi? Sí, deu ser aquest. En tot cas, el subjecte és igual, perquè la cerimònia acostuma a ser la mateixa: un ball de xifres, milionets amunt o avall, al qual assistim embadalits. I què em diuen de les incorporacions dels alts directius empresarials? Són gent més delicadament discreta amb aquestes coses del cor però es mouen d’aquí a allà quan damunt de la taula hi ha calés, parné, dinerets, boniques xifres amb preciosos zeros al darrere. Segur que sí, que se senten molt identificats amb els colors del club, amb la filosofia i els valors corporatius –i amb el que calgui–. Un reconfortant compte corrent ajuda a sentir-te molt en comunió amb qui te’l proporciona. D’aquestes mateixes elits corporatives cap a baix flueixen curioses idees, com que juga en contra d’un candidat a currito que en una entrevista de feina expressi interès per qüestions tan prosaiques com sou, horari o vacances. Ànima càndida: has cavat la teva tomba laboral. Això cridava als quatre vents fa pocs dies un hostaler, gallec, si no recordo malament: que quins ganàpies, quins pocavergonyes, que ell donava feina i la gent tenia les grans nàpies de preguntar-li quantes hores treballarien al dia i per quins diners. Comosielinmensoplacerylagransatisfacciónhumanadetrabajarpudierapagarsecondinero!, venia a estranyar-se el bon home. Que, tot sigui dit, a hores d’ara deu continuar amb la vacant d’esclau sense cobrir. Ai coi, els abolicionistes aquells, quant de mal van fer!