Admiro Zlatan Ibrahimovic. Un futbolista suec d’ascendència bosniana i croata. Ja té 39 anys. Més d’un ja l’hauria retirat, i més quan va marxar a la MLS per jugar a Los Angeles Galaxy. També més d’un l’hauria defenestrat per la seva llengua viperina, sempre tan directe! No ha buscat mai l’aplaudiment fàcil. Després de quatre anys d’absència tornarà per jugar amb la seva selecció. El partit del seu retorn serà dijous contra la Georgia de Willy Sagnol. L’Eurocopa i el Mundial de Qatar: el seu objectiu. Ha marcat 62 gols amb la samarreta de Suècia i després de parlar amb el seleccionador, torna. Després de l’Eurocopa del 2012, Ibra va anunciar la retirada de la seva selecció. “Estic aquí perquè penso que puc ajudar. És el meu desig. Trobava a faltar la selecció. Si no la trobés a faltar significaria que no suposa res per a mi. Tinc l’oportunitat de jugar per al meu país i ho faig amb honor.” No crec que ho faci per diners (és milionari) ni tampoc per fer un xou, ja que és un competidor nat i un professional d’aquest esport. No estaria jugant al Milan amb 39 anys i fent gols a la sèrie A, tot i patir algunes lesions. Ibra va criticar, el 2019, el seleccionador suec Jan Andersson per no convocar en la seva primera llista jugadors d’origen immigrant. “Primera convocatòria. Què passa? A quants d’un altre origen ha inclòs? A ningú. L’hi van preguntar i va gemegar. Després ja va trucar a altres de diferents orígens per ser políticament correcte.” Un any després fan les paus i solucionat. Torna. Aquí és tot el contrari. Potser a Suècia li fan falta els gols que potser no fa Alexander Isak. Potser saben perdonar. Potser Ibra és molt Ibra o potser no tenen la pell tan fina perquè Ibra molesta, i molt. No calla ni tampoc es callarà res.
