Iconoclàstia a la catalana

Corren temps de santa indignació i de gloriosa inconoclàstia a la catalana. Fora el nom de Samaranch de l’escultura olímpica que va cedir a la ciutat de Barcelona, mentre al final de les Rambles Colom deu estar resant, segur, per no ser el pròxim de la llista, ara que la performance postporno del Franco eqüestre del Born ha obert la veda. Llàstima, per cert, que ningú no aprofités que l’altre dia el dictador decapitat i descavalcat jeia pel terra de qualsevol manera per comprovar si és certa la llegenda que diu que Viladomat va clavar Franco a la bèstia amb una barra de ferro que li travessava el duodè –a Franco, no a la bèstia– en un acte de secreta i dolorosa venjança que finalment ara podria haver sortit a la llum. O si ho va fer amb un simple cargol, deia Sergi Mas que li havia dit Viladomat en persona, perquè quan morís el dictador el poguessin descavalcar i salvar així la muntura. Però no consta. Tot plegat té alguna relació, ni que sigui (hiper)gestual, amb la recent retirada de la medalla de la ciutat de la Seu al dictador, així com la defenestració anys enrere de Miquel Mateu del carrerer escaldenc, actes tots d’estricta i oportuna justícia. Però tornem al Franco de Viladomat, una mina: diu una altra llegenda apòcrifa que va acceptar –a canvi, ja sabem de recuperar el Cadillac que li havia confiscat la policia, i gràcies a l’alcalde Porcioles– amb la condició de treballar a partir de fotografies i no del natural, com era l’habitual, i de no haver d’assistir a la inauguració, que va tenir lloc el 17 de juny de 1963. En fi, que ja no hi ha Franco eqüestre. O sí: en queda l’esbós en guix que la família conserva en un magatzem d’Engordany. Un Franco inofensiu que, segur, deu estar tremolant de por. ¿A la foguera?