A principis de setembre de l’any 1994 es va celebrar al Cairo una reunió llargament impulsada per l’ONU i que va resultar ser un èxit sense precedents. Els objectius eren molt ambiciosos, i el poder de convocatòria va ser excepcional: va congregar gairebé 20.000 persones procedents dels àmbits associatius, mèdics, educatius, polític, d’ONG, mitjans de comunicació i un llarg etcètera. Els motius? Dibuixar una agenda política en qüestions com ara la salut reproductiva, els mètodes anticonceptius, l’educació en matèria sexual, l’accés universal a sistemes sanitaris de qualitat i a la informació, la planificació familiar, la immigració i... sí, és clar, l’avortament!, tant des del punt de vista del dret a decidir sobre el propi cos com des del punt de vista sanitari d’evitar qualsevol risc sanitari i/o de salut en la pràctica de cap avortament.
D’aquella reunió en va sorgir el programa de nacions unides (Unfpa) que va establir la guia base de treball dels pròxims anys. Entre els grans moments mediàtics de la conferència del Cairo hi ha la presència de Bill Clinton, com ho va ser també l’any següent el 1995 a la Xina, a Pequín, en una reunió en què dones progressistes andorranes també hi van assistir, el famós discurs de Hillary Clinton, que aquests dies es pot reveure en un interessant documental disponible a Netflix: Human’s rights are women rights and women rights are human’s rights.

La setmana passada es commemoraven a Nairobi els 25 anys de la primera ICPD del Cairo. A més de celebrar una data tan assenyalada, la voluntat de la conferència ha estat la d’accelerar el ritme en l’assoliment dels objectius fixats. He de manifestar la meva satisfacció i gairebé excitació en haver tingut l’ocasió de participar i viure en primera persona les experiències exposades pels diferents països d’arreu del món a Nairobi. Ho vaig fer convidat i íntegrament sufragat pel Consell d’Europa a través de l’entitat coneguda com EPF (Fórum parlamentari europeu pels drets sexuals i reproductius). Veure en primera persona el compromís ferm de persones integrants de les diferents entitats cíviques i socials, organitzacions no governamentals i també de dirigents i parlamentaris, amb els drets humans, sexuals i reproductius i com aquestes “batalles” es van guanyant en aquest àmbit fins i tot als llocs que un pugui considerar, a priori, més insospitats és molt satisfactori i enriquidor.

Per altra banda, també hi ha aspectes no tan positius o que almenys mereixen unes reflexions per part meva; com per exemple la convocatòria de reunions i sessions paral·leles així com d’algunes manifestacions contràries a la realització o a l’assoliment dels objectius de la cimera. El nom segurament més adient per aquestes contraactivitats és el d’anti-choice (antielecció, a manca d’una traducció millor al català); els anti-choice són, com vaig poder comprovar de primera mà, persones que fonamenten la seva acció a impedir que la resta de persones puguin prendre les decisions en la seva vida privada que elles consideren que són les que més els convenen; decisions com ara amb qui volen casar-se, quan i com volen tenir fills o com afrontar una decisió complexa com és una adopció. Alguns exemples d’estats convocants d’aquests actes són alguns dels que preocupen avui en dia l’escena política internacional com per exemple els Estats Units de Trump, el Brasil de Bolsonaro, Polònia, Hongria...; països que, per altra banda, no van signar la declaració de Nairobi, com tampoc ho va fer –de manera absolutament decebedora– Andorra; estar al “costat” o a la mateixa banda que la llista d’estats que acabo d’esmentar, amb els seus actuals gestors, que no pas els estats per si mateixos, ens posa a alguns la cara ben vermella (de vergonya).