Identificar les caques... i els seus amos

Fa unes quantes setmanes va aparèixer als mitjans de comunicació del país una notícia curiosa, pel que fa al contingut, que alhora despertava un seguit de dubtes i preguntes associades. La notícia deia que els comuns volen eradicar la manca de civisme d’alguns propietaris de gossos, a través de mesures innovadores que permetin identificar i associar les defecacions de l’animal amb el mateix animal i, en darrer terme, amb el seu propietari. L’amo. 

Ara, fa un parell de dies, la notícia sobre la mateixa iniciativa també apareix en alguns mitjans de comunicació espanyols. De com la volen adoptar alguns ajuntaments del país veí. Així doncs, aquest assumpte de l’ADN fecal, ja potser fora de temps i de novetat, ha tornat a l’actualitat i també ha tornat a despertar alguns dubtes, que van quedar al meu cap, que provoquen que escrigui aquest article.
I per anar al gra, es planteja una primera pregunta clau: ¿com es fa això?, ¿com s’articula això? 
D’entrada cal disposar d’un banc de dades dels animalons, un banc d’ADN per a gossos. Això representa que tots els gossos han d’estar degudament registrats i ADNitzats –parlem d’una població actual registrada d’uns 12.000 gossos, aquests sense comptar els que no han passat pel registre–. Aleshores, completada aquesta ingent feina, es disposaria d’un registre d’ADN que serviria per establir la corresponent comparació, i casament, amb aquelles mostres de defecacions “oblidades” pel carrer i analitzades al laboratori. En cas de correspondència directa, i inapel·lable, entre ADN registrat i ADN extret de la defecació trobada abandonada al carrer, se sancionaria el propietari del pobre animal amb una suma corresponent establerta per a la infracció, suposem que per normativa comunal –o llei, segons es decideixi la seva jerarquia. 
Fins aquí, malgrat que sembla  que és una tasca feixuga, es pot arribar a entendre i a aprovar. Ara bé, si anem a l’univers dels números i dels costos, la cosa es complica o com a mínim s’endevina cara.
Havent fet una breu recerca, sense pretensions científiques ni financeres d’alt nivell, descobrim que analitzar aquesta mostra de caca abandonada i òrfena té un cost mitjà d’uns 30 o 35 euros, depenent dels països i els procediments. Tenint una població canina de més de 12.000 gossos degudament registrats, tenint una considerable població canina col·lateral sense registrar i tenint una població flotant de mascotes canines propietat de turistes que van i vénen –amb un 60% d’allotjaments al país que admeten mascotes–, el nombre potencial de defecacions sense amo es presenta considerable. Encara que féssim una simulació a la baixa de proves d’ADN de les tifes trobades, al cap de l’any estaríem parlant d’algun miler... No cal dir que el cost, ja sense comptar el retorn en sancions, s’elevaria a molts diners.
Més preguntes... ¿Quants excrements analitzaran els comuns, al cap de l’any, de mascotes nacionals sense registrar? ¿Quants excrements analitzaran els comuns, al cap de l’any, de mascotes turístiques que es troben de pas? ¿Quin serà el cost de finançament de totes aquestes proves sense resultat positiu? ¿Quants amos sancionats, de mascotes registrades, quedaran en estat de morositat eterna per manca de possibilitat de pagar o per manca de voluntat de pagar? ¿Estan els comuns, avui dia, per anar finançant aquestes operacions, malgrat que la finalitat és del tot legítima? Moltes preguntes i molts dubtes. Potser massa.
Potser la manca de civisme no sempre, i no únicament, es combat perseguint-la amb sancions i procediments complexos de posar en pràctica, sinó educant i sensibilitzant els propietaris. La lluita contra aquest fenomen també té una via clara amb l’adequació d’espais públics destinats específicament al passeig i el lleure de les mascotes i a completar les seves necessitats fisiològiques ordenadament i higiènicament. Espais estratègicament ubicats, en base a una nova tipologia i conceptualització moderna, innovadora i, sobretot, útil.