Hi ha dues maneres de fer turisme, probablement més, però així d’entrada en diria dues. La primera, quan el turista presenta la voluntat de conèixer el lloc que visita i adaptar-se als costums locals i, la segona, quan el turista surt de casa seva, arriba a un hotel, no en surt en tota l’estada i tot està preparat perquè pràcticament res sigui diferent al seu lloc d’origen. A moltes destinacions, sobretot a la costa catalana i a les Balears –no tant a Andorra–, els hotels locals esborren tota identitat local i encaren l’oferta amb els horaris i els costums a imatge dels seus llocs d’origen. Per exemple, a ple estiu tanquen les piscines a les set de la tarda, en una hora en què el sol i la calor estan a plena efervescència, i els serveixen el sopar. D’aquesta manera, el turista no varia cap dels seus costums, que estan pensats per a un lloc en què ja fa un parell d’hores que és de nit i fa fred. A més, els parlen en el seu idioma, la llengua local no existeix i la gastronomia pròpia de la zona brilla per la seva absència. És a dir, tracten el turista com si fos una persona sense inquietuds ni curiositats i incapaç de sortir de la zona de confort.
En canvi, quan vas a fer turisme a llocs més llunyans, sigui a Àsia, Àfrica o Centreamèrica, per posar alguns exemples, els hotels imposen al turista els costums locals i tots fan l’esforç d’adaptar-se i ningú es queixa, l’actitud que sembla més racional que ha de tenir una persona que s’aventura a conèixer món. Personalment no acabo d’entendre quin sentit té fer l’esforç de fer les maletes i agafar un avió per quedar-se a la piscina de l’hotel sense moure un dit. Potser si els tractessin com a adults, alguns d’ells els sorprendrien.