Fa un parell de setmanes, Andrés Luengo ens explicava que l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques del Principat d’Andorra (ACPA) naixia amb mal peu. Ja veurem si al final podrà caminar o necessitarà utilitzar un bastó. La veritat és que aquests dies feia la sensació que l’Acadèmia s’acabaria abans de començar.

I reflexionant sobre els moments en què els projectes necessiten suport de les institucions per tirar endavant, vaig recordar que en aquestes mateixes pàgines, cap al novembre de 2016, l’Oriol Vilella ens donava la seva impressió sobre l’existència –o no– d’un so andorrà. Ens explicava que a principis dels anys 2000, el panorama musical del país es movia i molt. I com que sempre hi ha un però, el problema d’aquest panorama era el seu so característic: metal.

La banda Persèfone liderava un corrent amb cada vegada més grups i seguidors, però sembla ser que el país “no va ser capaç de veure-ho, d’absorbir-ho, de pair-ho i potenciar-ho”, segons l’Oriol. Una veritable llàstima, perquè independentment de l’estil, la música és cultura i hauria pogut ser una bona oportunitat per donar a conèixer aquest so fora de les nostres fronteres, tal com ho van fer a Finlàndia. Veureu, el metal finès es caracteritza per la seva complexitat compositiva i el país es va encarregar d’exportar-lo al punt d’atorgar-li fama mundial. No tenen la més mínima objecció que se’ls associï amb aquest estil musical. De fet, el grup Lordi va participar al Festival d’Eurovisió del 2006 i a més el va guanyar. Però ja sabem que els nòrdics, bé... són nòrdics.

I aquí és on em plantejo quelcom que estem sentint bastant durant aquests dies: la qüestió de la identitat i la marca Andorra. Entenc que la identitat sigui una preocupació, sobretot si tenim en compte que probablement més de la meitat de la població és estrangera. Establir els trets que defineixen el país i potenciar-los és clau perquè aquesta identitat no es dilueixi, però crec que és un error barrejar identitat amb marca. Tot el que el país faci per promocionar-se i publicitar els recursos propis està bé, però hi ha coses que haurien de tenir prioritat, siguin o no rendibles.

No és el mateix el Museu Nacional que el Museu Thyssen. No és el mateix donar suport i patrocinar equips i esportistes perquè passegin el nom d’Andorra durant tota una temporada, que aparèixer deu segons a La Vuelta.

Identitat i marca estan bé i poden ser compatibles, però no cal perdre de vista que la primera d’elles defineix al país i la segona el ven.

Una cosa és vendre perfums i forfets per esquiar, però deixar que s’esfondri la casa més antiga del país, amb la gens menyspreable edat de 600 anys, això ja són figues d’un altre paner.