Identitats

Podem deixar la impotència, la decepció, l’esgarrifança davant d’horror i la hipocresia perquè tot això només durarà uns dies, ja ho sabem, a la porta de la llibreria abans d’entrar a demanar En la tierra de Caín. Viaje al corazón de las tinieblas de Afganistán, d’Amador Guallar. No solucionarem res, però potser entendrem una mica més el món. I potser podrem demanar més fort més acollida de refugiats més enllà dels camps cruels de Lesbos, on fa temps que hi ha moltíssims afganesos, i més enllà de la indiferència dels polítics un cop s’han apagat les càmeres de televisió que han mostrat el viatge d’una xifra insuficient de persones des de l’Afganistan cap a Europa. 
A més del llibre de Guallar, de divendres a diumenge, en podem comprar molts més, una mica més a prop i més plàcidament, a la fira del Llibre pirinenc d’Organyà, novetats, premis, bon ambient i punt final a l’estiu. Llibres de paper? Tants i tan seguits? Hi haurà temps de llegir-los? Doncs sí, tard o d’hora n’hi haurà. I potser entendrem una mica més el món. I les persones i les idees. Com en el cas de La meitat evanescent, de la nord-americana Brit Bennett, la història de dues bessones que, per circumstàncies, trien vides completament diferents: una com a negra i l’altra com a blanca, perquè són d’un poble d’afroamericans que a base de matrimonis han anat aclarint cada cop més la seva pell. 
La meitat evanescent és un retrat de la societat americana, del racisme i de tots els seus matisos, és una història sobre els orígens, les circumstàncies, però sobretot és una història sobre la identitat: qui triem ser? Què volem ensenyar? Com ens construïm davant la mirada dels altres? Fins on arriba la llibertat individual? Fins on podem arribar? I tot plegat amb una trama que enganxa perquè és una història familiar plena de secrets i de sorpreses. Bennett juga totes les cartes de la modernitat: feminisme, minories racials i sexuals, drets i llibertats... però les juga amb un estil brillant, amb intel·ligència.
Una modernitat i unes cartes que, aparentment, no tenen res a veure amb l’autora que he redescobert aquest estiu i de la qual parlava fa quinze dies: Víctor Català. Què tenen a veure la jove autora californiana i la morta Caterina Albert? L’escriptora de l’Escala va tenir diverses identitats, es va amagar rere el pseudònim masculí per poder ensenyar una cara literària, una obra truculenta, intensa, diferent, profunda i terrible, brillant i psicològica, que no era pròpia de les senyores. Es va amagar rere aquella aparença de terratinent, respectable i benestant i, en paral·lel, va portar una vida intel·lectual que res tenia a veure amb les senyores de l’època. Es va refugiar en una habitació pròpia, era rica i aquesta va ser la seva llibertat, per crear i estudiar, per pintar i catalogar peces arqueològiques, per fer allò que va voler. Va viatjar i viure a Barcelona quan va voler: teatres, Liceu... Va rebre etiquetes i menyspreus literaris, com el dels noucentistes, però va arriscar tot el que va voler en la seva literatura mentre semblava que feia punta. Moltes identitats i moltes tries poc conegudes.