Un dels molts efectes secundaris de la crisi és que tota una sèrie de termes –emprenedoria, investigació, desenvolupament, innovació– han quedat gradualment esquitxats pels mocs verds radioactius d’un macrodiscurs economicista i economitzant de la nostra realitat. Els infants ja no volen ser ni metges ni policies ni Wonder Woman, sinó individus adults innovadors, proactius, incoactius i reactius.

Avui dia, xaval, qui res no recerca i/o innova res no val. Les universitats puntuen als rànquings en funció de qui fa les cames més llargues i de quantes patents registren, mentre als sistemes educatius guanyen de moment els currículums que fomenten l’esperit emprenedor entre l’alumnat. D’entrada, i de sortida, un plantejament com aquest seria beneficiós des d’una perspectiva que considerés les dimensions individuals, socials i culturals de l’emprenedoria, i si no es trobés circumscrit al paradigma mercantil hegemònic. Promoure l’obertura de mires i el pensament estratègic està bé, i sona encara molt millor, però caldria estar al lloro per no passar-se de rosca. Les societats saludables i cohesionades se sustenten en individus equilibrats, i no evolucionen únicament en base a la competició i la competitivitat desenfrenades, que són el revers tenebrós d’un legítim i saludable esperit de superació i de millora. Emprendre, innovar, són termes actuals per a allò que els avis havien fet sempre: buscar-se la vida quan venien mal dades. No dic que agafem tots la navalla pallaresa i ens posem a tallar figures en fusta de boix, o a fer cabassets de vímet, però tampoc hem de perdre la perspectiva o el cul a la cerca i captura del millor balanç anual. És innegable que al llarg de la història les cultures han hagut de reaccionar per adaptar-se a noves conjuntures, però sense al·lucinar amb tanta història d’i+d+i versió hardcore. Tampoc, és clar, no propugno el retorn al trivium (l’ensenyament de gramàtica, retòrica i lògica) de les escoles romanes, però aquells paios (tot i passar-se el dia vestits com si sortissin de la sauna) a banda de fer aqüeductes i d’inventar l’arrebossat per a calamars van ser precursors en pràcticament tot el que van fer.

Malgrat la qual cosa no van oblidar la necessitat de compaginar els projectes que alimenten només uns quants amb l’impuls ferm i ambiciós de les arts i les ciències bàsiques, que donen menjar a tothom i ens ajuden a créixer a llarg termini. Vist així, en lloc de tant innovar i tantes hòsties potser convindria tenir una mica present l’esperit del trivium, del tres, una de les bases de la seva societat, per a la nostra. No crec que anessin equivocats ni ells ni els cabalistes ni el milió i mig de socis del Club Súper més famós del món.