Ídols en venda

L’altre dia en un xat de WhatsApp amb un grapat d’amics músics ens demanàvem per què Bob Dylan, Neil Young, Fleetwood Mac i David Crosby s’estan venent els drets de les seves cançons. Hi va haver qui va llançar la seva teoria conspiranoica, us l’escric perquè és molt bona: entre l’elit musical s’ha filtrat que està a punt d’arribar l’Harmagedon i els músics volen viure els seus darrers dies a gust, per això s’estan venent les seves cançons per quantitats ingents de diners...
Bé, pot ser, però al final crec que la teoria més convincent per a tots (tret del conspiranoic) és que tal com està el mercat, amb els paupèrrims guanys que donen les reproduccions per internet i la impossibilitat de fer concerts per la pandèmia, els músics d’avançada edat, els que considerem els nostres ídols, prefereixen vendre el repertori a canvi d’efectiu.
Hi ha alguna cosa d’això. Poso d’exemple David Crosby, dels grans i idolatrats Crosby, Stills, Nash & Young. Té 80 anys i el 7 de desembre deia a Twitter que ell també vendria les seves cançons perquè no pot treballar i l’streaming li roba els diners de les seves gravacions. Té família i hipoteca i ha de vetllar pel benestar dels seus, argumenta. Totalment comprensible, no ho penseu?
La indústria ha fet un gir brutal d’ençà d’internet, i els artistes que han editat amb grans companyies moltes vegades no tenen el control dels seus discs. Són els autors de les cançons, això no els ho treu ningú, però moltes vegades el mer afany d’enregistrar un disc fa que signin contractes en què entreguen la resta de drets a les empreses discogràfiques i editorials, que el que volen és recuperar els diners invertits i en el millor dels casos, treure’n benefici. Per aconseguir-ho les posen en anuncis, videojocs i pel·lícules, generant molts ingressos però fent que l’autor vegi pocs diners.
I per què ho fan els artistes més joves? Kanye West, Rihanna, Beyoncé i Shakira, entre d’altres, també han venut part dels seus drets. Ells, segurament, per la impossibilitat de fer gires, que és el que en una situació normal els aporta grans dividends.
Una de les empreses que aposta fort per la compra de cançons és la de Merck Mercuriadis, canadenc fan dels Kiss que va començar als 19 anys treballant per a Virgin. S’hi va estar poc temps, perquè preferia estar més al costat de l’artista que de la discogràfica. Així que es va convertir en mànager. Va acabar sent-ho de Beyoncé, The Who, Robert Plant, Elton John i Guns N’ Roses.
El contacte amb els músics ha fet que aquests li deixin administrar els seus drets i això ha estat el que l’ha portat a fundar Hipgnosis Song, amb què gestiona els drets de moltíssims autors. Entreu a la pàgina web i al·lucinareu amb els noms. Ell sempre ha cregut que els drets d’autor poden aportar riquesa. Aquesta és la seva aposta, i la seva empresa cotitza en borsa. Té en catàleg més de 5.000 cançons, 2.000 de les quals han estat número 1.
Sigui com sigui, deu saber alguna cosa que a mi se m’escapa, perquè amb el que he generat jo de drets d’autor en tota la meva vida, no em puc comprar ni una guitarra de segona mà.