Iekaterinburg–Sverdlovsk és un poema de Vladímir Maiakovski. En vaig aprendre petits fragments quan anava al col·le en aquella mateixa ciutat lluny, lluny d’aquí: al centre dels Urals. El bressol de les meves eternes il·lusions, pors infantils i primeres lletres, homònim de l’obra en qüestió, a l’època ja havia complit la profecia de Maiakovski: s’havia convertit en la capital de la indústria pesant, química i metal·lúrgica del nord d’Àsia i l’est d’Europa. Així, les albes hi lluïen els colors més fantasiosos i psicodèlics que he arribat a veure mai. Liles i roses, blaus i verds, tirant a aurores boreals. Si més no, així les recordo, trencant les nits d’hivern a les immenses finestres de l’escola on, per molt que es considerés anglesa, et feien memoritzar un munt de producció literària russa. “Les cases de Sverdlovsk lluitador i enèrgic,” deia el poema, rimant-ho, és clar, però no en reprodueixo l’estructura, sinó el sentit, “s’aixequen de la lluïssor encegadora de les nevades, de branques enredades, de pinassa”. 
Maiakovski, en un dels vessants del seu geni, era una mena de Joan Brossa rus soviètic. El futurista, d’una generació anterior al gran avantguardista català, en trenta-sis anys de vida va crear immortals exemples de poesia visual i es recorda, entre d’altres fites, per la gran contribució a les arts escèniques burlesques. A La xinxa (1928) el personatge principal de l’espectacle, un trepador social ridícul fins als límits del possible i ridiculitzat com cal, es descongela després de mig segle per acabar tancat en un zoològic amb una xinxa que li fa companyia. L’any que vaig aprendre a llegir, 1978, correspondria cronològicament al punt del gloriós futur quan a aquells dos els tocaria reviure i alliçonar les noves generacions amb el seu penós exemple. 
Passar l’hivern als Urals, qualsevol hivern, era una odissea: l’hivern comportava perills potencials de talls d’aigua i calefacció, riscos previsibles però mai del tot esperats de relliscar creuant les carreteres gelades, torb constant i nevades colossals. Els professors ens deien que érem uns privilegiats de ser els fills de gran ciutat amb cuines de gas i clavegueram. Sens dubte, les nostres petites penes no eren res en comparació ni que fos amb un sol mes de febrer sencer passat en un poble allunyat de xarxes de sanejament. No ens queixàvem de la nostra sort. Sempre teníem un trineu i un munt de neu per esquiar, per fer-ne boles i ninots de nas de carrota. Anàvem ben equipats i avisats que sota zero no es pot llepar res fet de ferro, i sempre hi havia algú amb ganes de provar-ho que es quedava amb la llengua enganxada. I al cap d’un seguit de dies blancs i nits gelades arribava el dia quan els moixons començaven a cridar com bojos avisant-nos que aviat arribarà el desgel, i quan les congestes es tornaven negres i brutes, no hi havia res comparable amb les primeres fulletes verdes a les branques de primavera. No hi havia res més bell que les primeres herbetes al parc. Quan érem petits, l’aventura aguaitava pertot.
Gairebé no reconec la meva ciutat natal en noves fotos: al cap i a la fi, ha crescut bastant des que la vaig deixar enrere quan encara corria el mil·lenni passat. Mai hi vaig tornar per més d’uns pocs dies, i no és cap excusa: l’any 1928 a Maiakovski cinc dies de visita li van bastar per immortalitzar-la en tres poemes. De l’aquarel·la de Jordi Casamajor em torna a somriure l’alba del seu nou dia, verda, blava, groguenca i lila, singular i inoblidable, la que un dia guaitava des d’un lloc que encara és casa d’algú.