Ignorància

Em pregunto i em pregunten per què escric aquestes notes. Certament, no per lluir-me. De què puc presumir, jo? La resposta és simple: vull posar en comú amb un grupet petit de lectors unes idees que poden ajudar-nos. Sempre tenint en compte que els fets i la vida poden interpretar-se de mil maneres. Tots tenim la llibertat d’opinar.

Soc tan ignorant que no sabia que un dia haig de morir. Fa uns dies es va fer una roda de premsa sobre els serveis de medicina pal·liativa a Andorra, que per cert són excel·lents. El metge responsable va dir –si no ho recordo malament– que el 10% morim de mort sobtada i el 90%... com podem, a poc a poc, a casa, a l’hospital, a la residència... També s’ha de remarcar que hem fet un pas de gegant en la cura dels terminals, que fins fa molt poc morien amb grans dolors i angoixes.

Em pregunto el que pensaven els que l’escoltaven, que tots ells compartien el mateix destí. És possible que no fossin conscients d’aquest fet, i que només morien els altres. Fa la impressió que, sobretot els poderosos, pensen que són eterns, cegats per la seva ambició. Val la pena dedicar la curta vida a robar, abusar, enganyar per obtenir uns guanys que només duraran uns quants anys? Curt. La consciència de la nostra finitud pot ajudar-nos a posar les coses i els valors al seu lloc.

Un altre exemple de la meva ignorància és la gran sorpresa que vaig tenir llegint una contra de La Vanguardia. Segur que molts l’heu vist. El títol era “Naixem amb el poder de guarir-nos”. Explica la història extraordinària de Meir Schneider. Va néixer a Ucraïna amb cataractes congènites. Després de cinc operacions, els cristal·lins li van quedar totalment destrossats. Els oftalmòlegs varen dictaminar que la seva ceguera era irreversible.

Ell, però, no es va donar per vençut. Un amic seu s’havia curat d’una greu miopia amb exercicis oculars ideats per l’oftalmòleg americà William Bates. El senyor Schneider va començar a seguir aquest mètode amb totes les ganes i al cap d’un any es va començar a produir un miracle...: la seva visió va millorar lentament i va acabar recobrant-ne el 70%, que li va permetre obtenir el carnet de conduir.

La meva sorpresa va ésser molt gran. Corrent, vaig anar a buscar el llibre del doctor Bates (1860-1931) The Bates method fot better eyesight without glasses (El mètode Bates per millorar la visió sense ulleres). La seva primera edició en castellà data de 1994. Com pot ésser que un descobriment i un llibre tan transcendental no hagi arribat al públic? Ja van sortir detractors que, juntament amb els interessos econòmics, van aconseguir que tingués poca difusió.

Després de llegir el llibre he arribat a la conclusió personal que es tracta d’un mètode eficaç i el seu desconeixement és una prova més de l’estultícia i la manipulació. Em confirma, una vegada més, que l’ésser humà és un ésser gregari, egoista, mal informat i molt manipulat, i que els governs cuiden molt poc el benestar dels ciutadans.

Continuem amb el tema. La vista està dissenyada per veure-hi de lluny, no per llegir o tenir els ulls clavats a l’ordinador. Mirant de prop es tensen els músculs, es deforma el globus ocular i apareixen multitud d’anomalies. El doctor Bates afirma rotundament que l’ús de les ulleres graduades moltes vegades ens malmet la vista.

També escriu que el sol, en contra del que es creu, si es pren bé beneficia la visió i produeix melatonina, que protegeix la pell. Resulta sorprenent que a un grup d’aborígens australians que es van posar ulleres de sol se’ls cremés la pell.

També assegura que una gran part de la miopia que sofrim és adquirida. Tant és així que moltes escoles van seguir els seus exercicis i va baixar la incidència de la miopia entre els nens.

No vull continuar amb més detalls. Estic astorat i admirat: el doctor Bates afirma, per exemple, que la vista cansada i l’ús d’ulleres correctores és totalment evitable amb exercicis. Ho explica i ho demostra. No és cert que per definició a mitja edat hàgim de portar ulleres. Ell n’és un exemple. No va recórrer a les correccions òptiques i va llegir perfectament.

I aquí ve el títol d’aquest escrit. Ignorància. Jo partia d’una base, que l’estructura dels ulls és com un sistema estàtic, bàsicament, tancat, fix amb una lent –el cristal·lí– que enfoca les imatges sobre la retina, i que poc podem fer per modificar-lo. Aquesta estructura és d’una gran complexitat i en el mecanisme de la visió hi juga un paper preponderant la musculatura ocular. Els músculs i la forma de l’ull varien.

El que fem, si hi ha algun problema, és anar a l’òptica, on molt contents ens facilitaran unes ulleres i problema resolt. Ara el doctor Bates ens diu que no és així, que són els músculs oculars els que ajusten la visió, que amb un cristal·lí dur com una pedra es pot veure perfectament. I ho demostra. Ell no en va portar.

Repeteixo que sé poquíssim, i menys d’oftalmologia, que m’avergonyeixo de la meva sorpresa. Una assignatura, aquesta, que vaig estudiar en els soterranis del monumental Hospital de Sant Pau. Només us passo el que he llegit i pensat, sense pontificar, sense cap altra pretensió.

Jo ja havia intuït que the conventional wisdom (“la saviesa convencional”) no era certa. Vaig saber algun cas de persones que amb exercici havien corregit la visió. Que em semblava un error que els joves anessin corregint la miopia augmentant la graduació, cada any. És cert que tenim bons optòmetres que fan teràpies d’exercicis visuals, com el doctor Schrock..., però la contundència del sistema del doctor Bates m’ha impressionat i la seva afirmació que les ulleres fan més mal que bé també. Els homes primitius tenien bona vista perquè miraven de lluny. I, com diu l’entrevistat de La Contra, a la selva no duraríem ni una hora, se’ns menjarien les feres, perquè només veiem el que tenim davant. Ens manca la visió perifèrica. No us recomano que hi aneu... Els metalls i les pastes de les ulleres causarien indigestió als animalons.

També penso que és evident que els oftalmòlegs haurien de fer conèixer aquestes opcions als seus pacients i no limitar-se a prescriure ulleres.

I un apunt curiós. No soc del Barça, ni admiro Messi, però recordo haver llegit que en Leo té una visió perifèrica extraordinària, una de les raons per les quals és un gran jugador. També Gasol i Nadal. Llur anticipació visual és grandiosa. La visió perifèrica és molt important, i amb exercicis també la podem augmentar.

He intentat fer-vos obrir literalment els ulls. Podeu mirar el vostre ordinador i cercar informació. Val la pena. Sé molt bé el que es porta: mal de cap, una aspirina; insomni, un hipnòtic, hipercolesterolèmia, estatines, i endavant amb les pastilles (i una multitud d’efectes indesitjables), fent rics els metges, les farmàcies i multinacionals del ram i passant la vida sense haver descobert el poder curatiu del nostre cos. La vis curans naturae (“El poder curatiu de la naturalesa”).

Tinc l’esperança, però, que aquestes paraules faran pensar alguna persona que aixequi el cap i surti del ramat. Amics, és la salut, és la vista, que com tot s’ha de cuidar. Novament: utopia? Chi lo sa!!