Quan encara era una becària pipiola (si és que mai he superat aquell estat) estava sota la supervisió de Xosé Alonso, resignat cap de delegació de La Voz de Galicia a qui tants tràngols devia fer passar. Matisava sempre aquell bon home que una cosa és la ignorància, sempre remeiable, i una altra la neciesa, pròpia dels arrogants que, no sabent, hi pujarien de peus que saben i es tallen de soca-rel l’oportunitat d’aprendre. Volta aquesta reflexió pel cap llegint sobre la nova llei del català i les interessants (és ironia) reflexions d’aquesta patuleia d’influencers que el dimoni ens deu haver enviat com a càstig. Respecte d’ells em mantinc fèrriament en la posició del neci: ni en sé ni en vull saber res. Sobten, però, les enconades oposicions d’alguns elements a fer quelcom de tan útil en tots els sentits com aprendre una cosa nova. No sent jurista ni avesada a la redacció de lleis, esquivaré el posicionament del neci per valorar per què obliga els uns, però n’eximeix els altres. En canvi (i digueu-me nècia o només ignorant), confessaré el desconcert que m’ha produït sempre l’existència de persones adinerades, d’un elevat nivell cultural, amb curiositat intel·lectual en tants altres aspectes, docents en exercici fins i tot, que recalen al país i es passen el temps que s’hi hagin de passar sense aprendre un borrall de la llengua del país. El metge s’esforça per atendre’ls en la seva llengua, compren en comerços on els atenen en la seva llengua, viuen dins d’un compartiment estanc. Alguns, sense a penes trepitjar mai fora del cercle. Quan això passa amb persones de baix nivell econòmic i cultural, se’n diu gueto. En aquest cas, com se n’hauria de dir?
