Il dolce far niente

És 8 d’agost i aquí estic, a Escaladei un any més, en un d’aquests dies grisos amb què ens està obsequiant aquest mes d’agost atípic, posant en pràctica el dolce far niente que prenc en préstec un cop a l’any dels nostres cosins llunyans d’Itàlia, escrivint aquest article assegut a la fresca al banc de davant de casa mentre espero que el Messi comparegui davant dels mitjans per dir que se’n va del Barça. És diumenge, però tant és, el primer objectiu de les vacances és oblidar quin dia estem, només els nens, que són els primers que se n’obliden, de tant en tant t’ho demanen i t’hi fan pensar. 
Assegut al banc de davant de casa veig que el Jordi, el veí del costat, ha posat un enginy a la façana de casa seva per mirar d’enredar les abelles que hi tenen el niu i fer-les migrar cap a una arna mòbil de cartró per endur-se-les lluny de la civilització, on a vegades són molestes, sobretot a darrera hora del dia, quan totes volen entrar al niu i el brunzit de desenes d’elles et posen els pels de punta. 
El dolce far niente vindria a ser això; seure i mirar les abelles dansant, guaitar la gent passar tot mirant si el carrer Mitja Galta té sortida (a Escaladei cap carrer té sortida) xerrar amb la Susanne, que aquests dies es fa càrrec de la Vinoteca que han obert fa poquet al costat de casa, explicar a un visitant que per anar a Cornudella ha de sortir a la carretera i tombar a mà esquerra, i deixar el temps passar sense remordiment.
Suposo que també compten aquests moments de lectura o d’escoltar música que, durant tot l’any, en vas acumulant les ganes i ara les descarregues devorant pàgines i pàgines, no ho sé.
Amb el brunzit de les abelles de fons i les rialles dels enoturistes dic bon dia a una parella que passeja i s’ha aturat a fer una foto de l’invent del Jordi. 
L’art de no fer res, de desconnectar de la rutina que ens atropella la resta de l’any, de compassar el ritme de la respiració amb la d’aquest poble tranquil. Descarregar la bossa de l’ansietat perquè es torni a omplir, sense que vessi, els pròxims onze mesos de l’any. 
A mesura que s’apropa el migdia la vinoteca va rebent els primers visitants; uns compren vi, d’altres només miren la gran varietat de referències que tenen, i alguns s’asseuen als tamborets que envolten els bocois que fan de taula i demanen una copeta, majoritàriament de vi blanc, per l’hora suposo, propera a l’hora de l’aperitiu.
És necessari i bo per a la salut això de no fer res, ho diuen els experts. Cal descansar, més enllà de les hores de son que cada nit ens preparen per afrontar el dia, cal que, a més de fer una mica d’exercici físic, i menjar correctament, puguem tenir uns dies seguits de desconnexió absoluta, fins i tot d’avorriment; oh! Quan arriba l’avorriment és que ja has aconseguit l’objectiu. La bossa de l’ansietat s’ha buidat del tot i ja pots tornar-la a omplir, a poc a poc, dia a dia, la resta de l’any.
Crec que Messi ja surt, vaig a veure per la tele l’històric comiat del Barça de l’astre argentí, sigui com sigui no tinc res més a fer.