El passat històric de la nostra terra és fascinant. Els que ens dediquem a la recerca històrica cada dia recordem els nostres pioners, o com a poc ho hauríem de fer, que van començar a posar en valor el nostre patrimoni ancestral. Posar noms és sempre un bon parany per caure en la injustícia d’oblidar-ne algun. Tanmateix, el risc val la pena: Pere Canturri, Martí Salvans, Manel Anglada, Esteve Albert, Cebrià Baraut.
Després d’aquesta magnífica generació de pioners estudiosos, va venir una nova fornada, nascuda d’aquella generació que va poder deixar de banda la dalla per poder formar-se a les aules universitàries de fora del país. Tornarem a córrer el mateix risc d’abans: Xavier Llovera, Eudald i Jordi Guillamet, Pere Cavero, Christian Rico, Albert Villaró, Berna Garrallà, Susanna Vela.
Aquestes dues fornades d’historiadors ens han obert moltes portes als que hem anat passant darrere. Ens hem obert pas, sovint picant molta pedra abans de tenir un cert reconeixement i aquí seguim, molts passant la cinquantena, imbuïts per augmentar la recerca dels nostres predecessors.
Escriure una columna periòdica en aquest diari és un goig i un privilegi. D’una banda se’m permet poder fer una de les coses que em fan més feliç, divulgar el nostre patrimoni històric i cultural. De l’altra, poder compartir pàgines amb gent que admiro molt. Hi ha un regal afegit, els imprescindibles opinaires anònims que molt sovint em fan quedar com un autèntic borinot per no afirmar que Carlemany és la reencarnació primera d’Elvis Presley, o que les joies neolítiques de Juberri van arribar pel coll de Muntaner a les alforges d’un ovni. De debò, estimats comentaristes anònims, els bons moments que em feu passar són impagables.
Però tornem al tema. Hi ha un grupet d’historiadors que ens autoanomenem Guindos, en homenatge al copríncep mitrat que va evitar el fet, gens menor, que avui no siguem una comarca de l’estat espanyol. Podem encabir-nos a la darrera de les fornades d’historiadors del país, la 3.0 vaja. Aquesta peculiar colla, que demostra tenir el mateix entusiasme tant amb la nostra història, com fent uns riures davant una Moritz ben fresqueta, és un conglomerat força heterogeni que engloba gent que encara no arriba a acumular una trentena d’anys amb d’altres que ja sobrepassem les cinquanta primaveres. L’edat, doncs, no és un requisit. La procedència tampoc és un problema, de fet és un valor afegit, cap de nosaltres veu un llindar discriminatori traçat a cada cantó del riu Runer, al contrari, persistim molt en crear sinergies a banda i banda de la imposada frontera administrativa entre pirinencs.
Fa uns dies vaig gaudir d’un magnífic dia gojós per dos bons motius: després de molt temps de cabòries i projectes mentals esquinçats tornats a refer, vàrem tenir la feliç notícia que la Universitat d’Andorra havia acceptat dos guindos com a doctorands: Alba Pampalona i un servidor.
Parlo per tots dos sense tenir la més mínima delicadesa de demanar-li prèviament a la meva jove companya de batalles, però estem molt contents, il·lusionats i carregats d’aquella dolça pressió de voler fer una bona feina de recerca en els nostres projectes. No cal dir que tant ella com jo hem tingut un suport molt especial de la nostra peculiar colla de sospitosos habituals, però tinc moltes ganes de citar a aquells que, com una mena de comitè de crisi permanent, ens han donat el refugi i l’empenta necessària en els darrers mesos: gràcies Cristina, Carles, Robert i Laura. Gràcies per creure en nosaltres, pel vostre talent i el vostre suport incondicional. Gràcies família: Raquels i Quim. Finalment, gràcies a la Universitat d’Andorra per apostar-hi.
Ara a continuar les nostres recerques, que versaran sobre les obres d’art exiliades del Principat d’Andorra i el llegat dels comtes d’Urgell a l’època dels Pariatges.
Fortuna audaces iuvat!