Il·lusió i realitat

Finalitza aquest 2020 fatídic, maleït, l’any del coronavirus que ha representat un malson, un cop a les nostres vides; sensacions estranyes, amb alts i baixos... Una sacsejada emocional que encara esbraona ment i ànima
Pel camí s’han quedat algunes persones, molts han perdut familiars i éssers estimats amb l’amargor afegida de no haver pogut acomiadar-los com es mereixien. El món en general i el país en particular han quedat trasbalsats per la situació i a més a més amb el neguit de no saber quan arribarà el final. Però no hi ha treva, la vida continua i vora l’entrada del nou any les perspectives són incertes. Les típiques bones intencions de canvi d’any, com deixar de fumar o baixar de pes, es transformaran per a molts en qüestions més bàsiques i essencials que consistiran a poder mantenir la feina o sustentar la família.
Una pandèmia que es podria considerar com la major catàstrofe global des de la II Guerra Mundial que posa a prova la capacitat de resistència individual i col·lectiva. I ara el dilema que es presenta és com mantenir i recuperar la il·lusió davant l’adversitat de la situació.
D’entrada caldrà continuar la lluita sanitària i sobretot no immunitzar-se davant les estadístiques, perquè darrere de cada xifra hi ha pèrdues humanes i sofriment. I per aquesta raó cal vetllar pel sistema sanitari com a inversió, no com a despesa. Els reptes del país seran complicats ja que si la ferida sanitària encara sagna, l’econòmica comença a brollar. Fins ara la situació requeria decisions immediates però ara ja caldria pensar a llarg termini i els gestors de la cosa pública n’hauran d’assumir la major responsabilitat. La reducció del consum per les restriccions ha posat en crisi el sistema perquè la cadena s’ha trencat. La solució ràpida ha estat buscar crèdit a l’exterior –segurament l’única possible– amb la conseqüència que es generarà un dèficit estructural que condicionarà generacions. Aquesta situació també ens ha abocat a entrar a correcuita a l’FMI i davant la UE se’ns farà difícil defensar especificitats. L’efecte secundari per la hipoteca corresponent serà que el concepte de sobirania estarà condicionat i relativitzat.
Caldrà adequar-se a  la realitat i les decisions poden ser múltiples però estaran subjectes als terminis sobre els quals es vulgui aplicar. Entre les diverses maneres possibles es podria seguir amb la mateixa inèrcia d’abans de la pandèmia amb el perill de convertir-nos en l’orquestra del Titànic que seguia tocant mentre el vaixell s’enfonsava. O bé apaivagar focs sobre la marxa i refer els pedaços mentre s’espera el relleu a fer-se’n càrrec. O una altra que consistiria a explicar de manera realista el que possiblement repercutirà en un futur la despesa generada. Aquesta darrera seria la menys popular ja que estem en una societat que també es mou per criteris emocionals. Però per desgràcia hi haurà en joc cobrir les necessitats bàsiques i per això personalment considero que la societat té el dret a la informació real i transparent i alertar que possiblement vindran temps, en paraules de Churchill, de “sang, suor i llàgrimes”.
L’escenari realista podria ser interpretat com a catastrofista i evidentment no acostuma a tenir rèdits, sobretot de caire polític. Perquè la il·lusió és necessària dins la societat però el concepte extrapolat a l’erari públic comportarà una factura que tard o d’hora s’haurà d’afrontar i caldrà saber quina serà la via per fer-ho.
Per aquesta raó considero que moltes d’aquestes il·lusions hauran de ser pragmàtiques i condicionades al context. La societat andorrana afronta la crisi sense estridències, suportant estoicament la situació i col·laborant. Per tant, i en correspondència, s’ha de respondre pel sacrifici i ser molt més curós amb la presa de decisions. Segurament no hi ha solucions magistrals però s’haurà de fer el possible perquè no s’ampliï l’escletxa social. Redreçar el país necessitarà més que mai sentit d’Estat, visió a llarg termini i enfortir l’esperit de cohesió, responsabilitat i solidaritat.