Il·lustríssim Sr. Alcalde
No sé vostès, però si un servidor fos membre del CDR de l’Alt Urgell, em faria vergonyeta no haver estat capaços de tallar tots sols la N-145 i haver hagut de recórrer als patriòtics minyons de Solsona, Igualada i altres immortals reductes de la Catalunya profunda i estelada perquè els fessin la feina bruta. Ho entendria si com a mínim haguessin enrolat en l’aventura el bisbe Novell, que es veu que també va fer vaga: no diguin que no hauria sigut pintoresc i en veritat revolucionari veure tot un prelat, mitra inclosa, tallant la carretera rere la reglamentària bala de palla i cantant els Segadors. Un Sol Poble. Quina llàstima que ens estalviessin una estampa tan ibèrica. Però no és del CDR de qui volia parlar, sinó d’Albert Batalla, l’il·lustríssim alcalde, i del seu sensacional silenci en aquella heroica jornada de lluita i bla, bla, bla convocada per un sindicat que representa l’1,5% dels treballadors catalans i presidit per un assassí convicte. Un silenci clamorós que caldrà recordar –i nosaltres ens encarregarem de fer-ho– quan Batalla es tregui la careta de hooligan i recuperi la d’alcalde per demanar que el Govern faci una mica de màniga ampla i ajudi a donar una sortida laboral als aturats de la comarca. Serà llavors l’hora de demanar-li on era, el 8 de novembre, mentre els seus amics, saludats i coneguts tallaven la N-145. Potser mirant d’enganxar els trossets del carnet que va trencar la jornada infausta del 26 d’octubre, o comptant les 50.000 firmes en suport de l’escola catalana (sic). Li ho recordarem, és clar, i li suggerirem també que passi per Igualada, o potser per les terres del bon bisbe Novell, a veure si allà tenen feina per als aturats urgellencs. Sí, home, a veure. I ja saps, Jan, que ho dic amb un somriure. Això, sempre.