Ja sé que em saltaran a la jugular tots els benpensants i benperfectes andorrans amb passaport o sense, però ho he de dir: imagina’t que fos el teu fill, no el del veí, no el del conductor de bus, no el de la qui treballa en recursos humans de la teva empresa, no el de la caixera de supermercat, no el del cambrer de torn. No. És el teu fill, la teva filla de 10 anys i un bon dia es troba que un agent el para pel carrer i li fa preguntes sobre la seva vida i sobre tu, sí, benpensant i benperfecte: de què treballes, quant de temps fa que ets aquí... Més enllà de l’oportunitat i la necessitat de la intervenció, em direu que alguns de vosaltres, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor, no posaríeu el crit al cel. Vinga va, no m’ho crec. En fi, a mi és que quan hi ha aquestes situacions en què es va a favor de l’ordre establert sense fissures o en què es critica els altres simplement pel fet de ser de fora, –sí, en moltes ocasions és així–, o perquè volem mantenir amb tossudesa la nostra veritat sense tenir en compte que hi ha qui pot pensar diferent i que per tant és bo parar l’orella, sempre penso el mateix: imagina’t que et passa a tu i que és el teu fill, la teva filla. Fer aquest exercici va molt bé per veure que hi ha punts de vista diferents, que no tens tota la veritat... Com jo, que escric aquesta columna i no tinc fills, aix, però sí que soc de fora i sí, estimats benpensants i benperfectes, que m’he sentit com el que soc, estrangera en terra més estranya del que em pensava. Vinga, poseu en pràctica el que us van dir en el curset d’empresa sobre l’empatia, que no és altra cosa que això, posar-se en la pell de l’altre. Potser després us manteniu en la vostra opinió, però almenys per uns instants sortireu del vostre ecosistema benpensant i benperfecte i no sereu tan rígids.
