‘Imitatio scacci’

Tot va començar un matí quan vam quedar amb la Cecília per anar al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany. Com que vaig arribar d’hora, vaig aprofitar per passar per la biblioteca comunal i buscar-hi alguna cosa per recomanar als alumnes. Tota activitat que comença amb l’excusa de la feina tendeix a desviar-se pels camins de plaers imprevistos. De seguida hi vaig veure un llibre que em va recordar els temps passats i les il·lusions oblidades. Era l’edició espanyola de Cómo la vida imita al ajedrez (2007), de Gari Kasparov.
L’any 1980, quan Kasparov es va convertir en gran mestre, jo tenia 6 anys i no anava al col·legi. Era l’estranyíssim cas que començaria l’escolarització a l’etapa obligatòria, saltant-me la maternal, i les meves millors amigues eren les veïnes. És cert que també coneixia altres nens i nenes. Tenia amigues al poble on passava llargues temporades amb l’àvia. Ara bé, la part més gran del meu temps l’emprava a parlar amb les velletes que vivien en cases sense llum amb les parets plenes d’icones fosques i, per acomiadar-se, cada cop deien que amb tota seguretat moririen aviat i ja no ens tornaríem a veure.
Per fortuna, els pressentiments d’aquelles senyores no valien res, i l’experiència traumàtica de les promeses de mort imminent va tenir una conclusió més aviat còmica. Totes van viure vides prou llargues per acompanyar-me a la meva adolescència i fins que no es va vendre la casa del poble. Després, ja no hi vaig tornar fins trenta anys més tard: per tant, finalment vaig perdre la pista a la meva colla de pessimistes vocacionals d’avançada edat. Tal vegada encara gaudeixen una salut excel·lent i ja han celebrat els cent anys. A la ciutat, però, el meu cercle de coneguts es limitava a fills dels amics dels meus pares. De fet, encara mantinc una relació cordial amb ells, però aleshores ens vèiem un parell de cops al mes com a màxim. Amb les que em veia cada dia era amb la Natàlia i la Tatiana, les veïnes, que sempre em venien a buscar un cop arribaven del col·le. Eren germanes, una mica més grans que jo, aficionades a tots els esports i carregades de medalles. Entre si, es barallaven. A mi, que en aquella època era filla única i una autèntica rateta de la biblioteca familiar, m’estimaven i em cuidaven.
Elles em van explicar els triomfs de Gari Kasparov: com a gran mestre, l’any 1980, i l’any 1985, quan es va convertir en el campió del món d’escacs més jove de la història. Recordo grans discussions sobre qui era millor, Karpov o Kasparov. Ara soc més de Kasparov, i t’asseguro que la lectura del seu llibre val la pena. Entre els punts que m’agraden especialment destacaria la definició de crisi com un període en què és impossible trobar respostes a les preguntes que t’has posat, i els consells sobre les formes de treure avantatges estratègics de qualsevol situació.