Escric aquest article amb preocupació i amb certa tristesa. Em costa reconèixer el meu país en aquest rebuig radical a la immigració que s'ha instal·lat en una part del discurs públic i polític: aquesta tendència a tetanitzar-la, a mirar-la com un perill i a convertir-la en la causa de tots els nostres mals. Ho dic, a més, des d'una posició molt personal. Soc fill d'immigrants, nascut a Andorra. I si fa seixanta anys hagués reeixit la idea de la "prioritat nacional" que avui alguns promouen, probablement molts dels que ara som orgullosament andorrans no viuríem aquí. Val la pena recordar-ho abans de tancar cap porta.
És evident que la immigració d'avui és més complexa que la de la segona meitat del segle passat. Com també és més complexa Andorra, l'economia i el món en general. Però és igualment cert que ara la immigració és tant o més necessària que aleshores. En aquella Andorra faltaven mans per construir un país que es transformava a marxes forçades: passàvem d'una economia agrícola i de subsistència a una economia de comerç i turisme. Estava gairebé tot per fer i tothom hi era benvingut.
Podríem pensar que ara la cosa ha canviat, que ja no hi cabem i que, per tant, no ens podem permetre ser generosos amb els que arriben. La realitat, però, és una altra. Les projeccions demogràfiques apunten que, molt abans del que preveiem, la població mundial començarà a disminuir. Països amb una natalitat tradicionalment altíssima com l'Índia i la Xina l'estan reduint molt ràpidament. I les taxes de natalitat ja no asseguren el relleu generacional a pràcticament cap país desenvolupat.
Andorra n'és l'exemple extrem. Segons les dades del departament d'Estadística, la nostra taxa de fecunditat ronda els 0,8, una de les més baixes del món, per sota fins i tot de Corea del Sud, i molt lluny del 2,1 que caldria només per mantenir la població. El sociòleg Joan Micó, d'Andorra Recerca i Innovació, ho resumeix amb una dada que hauria de fer-nos rumiar: cada any hi ha més residents que compleixen 65 anys que joves que en fan 18. No és una amenaça futura. És el present.
Aquí rau el nus de la qüestió. Els reptes per sostenir els sistemes de pensions i de sanitat pública amb una població cada cop més envellida són enormes, i sense gent no els podrem afrontar. No tindrem prou persones per cobrir els llocs de treball que necessitem per mantenir una economia capaç de pagar l'actual nivell de benestar. Estem abocats, doncs, a produir més amb menys força de treball, però això és pràcticament impossible en un model concentrat en el turisme, el comerç i la construcció. La intel·ligència artificial i la tecnologia ens ajudaran –hi crec fermament– però no n'hi haurà prou. Ens cal diversificació, però a més tancats menys ens diversificarem, per això és imprescindible l’Acord d’Associació amb la UE.
Que ens caldrà immigració és una evidència tan palmària que sorprèn que dediquem tanta energia a estigmatitzar-la i a assenyalar-la, en comptes de centrar-nos a fer que s'integri bé. Perquè el veritable repte no és si han de venir –ho hauran de fer–, sinó com els acollim.
I aquest repte no és menor. No ens enganyem. Durant dècades, Andorra ha importat mà d'obra de països culturalment propers. Però aquells països ja no exporten treballadors, al contrari, ara també en són importadors. D'aquí a pocs anys, només el continent africà estarà en disposició d'aportar la mà d'obra que necessitarem –que ja necessitem– els països occidentals. O planifiquem amb temps com els acollim, com els integrem i com aconseguim que se sentin a casa, o tindrem problemes de debò. Aquesta és, precisament, la conversa que hauríem d'estar tenint. No la de com aixecar murs, sinó la de com construir un país capaç d'incorporar qui arriba amb la mateixa naturalitat amb què ho va fer quan van arribar els meus pares i els de tants altres. La integració exigeix esforç, recursos i exigència mútua: aprendre la llengua, conèixer i respectar com funcionem, compartir un projecte comú. Res d'això s'aconsegueix des de la desconfiança ni des de la por.
Andorra és el que és gràcies a la gent que hi va venir a treballar i s'hi va quedar. Renunciar-hi ara, quan més la necessitem, no ens farà més forts ni més nostres. Ens farà, senzillament, més pobres i més vells.
