Ara mateix desconec si hi ha algun estudi fet de les persones originàries de l’Alt Urgell que s’han traslladat a viure a Andorra en els darrers decennis. Aquest article no té la pretensió d’aportar unes dades de les quals l’autor no disposa, simplement es conforma a compartir amb els lectors unes modestes apreciacions personals. Les referències són les de parents, amics o persones conegudes que han fet el pas de canviar de residència d’una banda a l’altra de la frontera del Runer. La percepció pròpia és que es tracta d’un degoteig que es manté si fa no fa constant al llarg dels anys. És evident que el fenomen va estretament lligat al mercat laboral: una Andorra amb millors perspectives econòmiques és en l’origen de la immigració alturgellenca al Principat. Al capdavall, és el mateix que succeeix en tots els moviments migratoris d’arreu. En aquest cas, però, la migració no és d’una punta de món a l’altra, sinó en un recorregut de poc més d’una desena de quilòmetres, la distància que separa dues realitats econòmiques força diferents.
En alguns casos, la fixació de la residència a Andorra per part de persones de l’Alt Urgell ve precedida d’un temps de ser fronterers; és a dir, de pujar i baixar cada dia d’Andorra per anar a treballar. Probablement una cosa és conseqüència lògica de l’altra i, en qualsevol cas, són decisions personals en les quals intervenen multitud de factors. Hi ha gent que porta tota la seva vida laboral de fronterer i en cap moment li ha passat pel cap convertir-se en resident, mentre que altres persones s’han estimat més canviar de residència i estalviar-se el doble pas diari per la frontera i tot el que això comporta. Cadascú és un món.
Pel que conec, a la majoria d’alturgellencs que s’han establert a Andorra no els ha estat difícil la integració al país. Al capdavall, la cultura i la llengua són les mateixes, com també ho és el clima i l’entorn pirinenc. Andorra és terra d’acollida i ho és encara més per als seus veïns que hi han anat a viure. No endebades, si ens submergíssim en els arbres genealògics de moltes famílies andorranes hi trobaríem alguna –o més d’una– branca alturgellenca. Aquest fenomen migratori de l’Alt Urgell cap a Andorra és un element més, potser dels més importants, que explica la interrelació entre tots dos territoris.
Una altra de les percepcions personals en relació amb el tema que estem exposant és que les persones de l’Alt Urgell que viuen a Andorra no han renunciat als seus orígens, tot i que ara estiguin plenament integrats al país. La majoria, per no dir totes, mantenen família a la comarca d’on són originàries. I moltes també hi mantenen alguna propietat, que trepitgen sovint. Per corroborar-ho, només cal fer un petit exercici d’observació. Aneu un diumenge al matí a qualsevol poble de la part nord de l’Alt Urgell: segur que hi trobareu un cotxe andorrà aparcat a redós d’una casa, a tocar d’un hort o prop d’un bancal. Són, podríem dir-ne, els “andorralturgellencs”.
S’ha dit i s’ha repetit infinitat de vegades que la Seu d’Urgell no seria el mateix si no tingués Andorra al costat. L’afirmació és d’una evidència palmària, innegable. La Seu té aquesta sort. Si poséssim en una balança els avantatges i els inconvenients d’aquest veïnatge, els primers pesarien molt més. I entre els avantatges hi ha el fet de poder anar a viure i a treballar a Andorra mantenint sempre un peu a l’Alt Urgell.
